Enganxats a la despesa

En la meva vida professional he conegut persones que tenien grans sous i que els costava arribar a final de mes, i és que, en certs casos, el problema no és la manca d’ingressos sinó l’excés de despesa. I el mateix que pot passar en una família pot passar en les empreses, les administracions i els governs. Científicament no ho puc dir, però la meva intuïció de força anys treballant en el món bancari em diu que la despesa i l’endeutament creen una mena d’addicció que, una vegada s’entra en aquesta espiral, com totes les addiccions, costa molt de sortir-ne. Des de fa molt de temps, les empreses que funcionen tenen molta cura d’analitzar les seves despeses per veure les que es poden reduir o, si és el cas, suprimir. Vaig tenir un professor de gestió empresarial que ens insistia molt a detectar i neutralitzar els “lladres ocults” de les empreses, o sigui les despeses reduïbles o, si és el cas, suprimibles.

En aquest moment no es justifica que el govern espanyol sigui el més nombrós des del 1979, i a més té quatre vicepresidències, que també és un rècord absolut. I, és clar, després venen els assessors nomenats a dit que cadascun d’ells posa, i així arribem a la barbaritat de mil dos-cents sense justificació. I quatre-cents d’aquests estan al servei de Pedro Sánchez. També un rècord. I el que encara és més crític és que aquest fenomen, que és expansiu i més o menys exagerat, es replica a totes les administracions fins a arribar als ajuntaments.

A banda d’aquesta anomalia, hi ha una infinitat de corporacions que molt sovint, a més de duplicar o triplicar les feines, provoquen interferències en la burocràcia fent-la molt més pesada i improductiva, que també és un cost afegit per als administrats, tant si són persones físiques com empreses. I, és clar, per atendre aquell doll de despesa incontrolada els gestors de la res publica necessiten diners, que només poden sortir de dues maneres: dels impostos i de l’endeutament. De moment la pandèmia ha fet caure més d’un 11% els ingressos fiscals i, com que ja teníem un dèficit endèmic, justifica que el 2020 es tanqui amb una previsió de 160.000 milions d’euros de més endeutament, i es podria arribar al 120% del PIB. És clar que en aquests moments hi ha una justificació per la pandèmia, però el dubte molt raonable és si tota la despesa feta era estrictament imprescindible. Avui milers de famílies han vist retallats els seus ingressos i han hagut de reduir les despeses, un gest que les administracions no han fet.

Per què ningú diu que molta part d’aquest endeutament que fem ara l’hauran de pagar les futures generacions i, una part, les retallades pressupostàries? Una possibilitat que ja utilitzen les administracions és un increment brutal dels impostos, però té efectes indesitjables que no podem deixar de valorar: la deslocalització fiscal i la penalització a la represa econòmica. Tenir una de les pressions fiscals més altes d’Europa no ens ajuda a activar l’economia ni ens fa atractius per captar inversió, precisament ara que la necessitem com el pa que es menja. I un altre efecte que no podem deixar de valorar és la deslocalització per optimització fiscal. El fet de ser en un entorn d’economia oberta, penalitzar fiscalment les empreses i les persones de més recursos afavoreix que marxin a un altre país més atractiu fiscalment i perdem tots els ingressos. En certa manera és el que ha fet darrerament El Rubius, però abans d’ell ja ho havien fet altres companys seus. També és normal en esportistes i artistes i ben aviat passarà amb molts empleats d’alta qualificació a qui la feina els permet fer teletreball.

El Rubius ha estat molt criticat perquè ho ha fet públic, però seria bo que els responsables es preguntessin per què passa això i qui és el culpable. I el culpable, com en el cas dels catalans que han traslladat la residència fiscal a Madrid, ha estat l’alta pressió fiscal.

Potser encara no haurem acabat el malson de la pandèmia que la UE començarà a imposar-nos una contenció important de la despesa, i potser serà l’hora de fer la reforma administrativa i política imprescindible.