Qui convoca, mana

La feina prioritària que tenim els catalans no és fer front a les adversitats que provenen de fora–sentència del Constitucional, acovardiment del PSOE, insídia del PP, etcètera– sinó eradicar les que nosaltres mateixos provoquem i que tenen com a arrel comuna la desunió i la manca de sentit d'estat. Aquesta és una malura que patim de fa temps i no sembla pas que ens n'haguem de guarir en quatre dies, a la vista del sidral que s'ha muntat al voltant de la convocatòria de manifestació per dissabte vinent.

Els partits –i molt especialment el PSC–, que són exageradament primmirats i llepafils quan es tracta de demanar que es respectin els seus protocols, haurien de saber que la primera norma de qualsevol acte públic és que qui convoca, mana, especialment si, com en el cas que ens ocupa, els convocants són entitats representatives de diversos sectors de la ciutadania catalana, però entitats privades, en definitiva. I sobretot, si el que està fent el conglomerat cívic reunit al voltant d'Òmnium Cultural és un encomiable gest de responsabilitat en assumir una convocatòria d'aquestes característiques. De responsabilitat i de generositat, perquè vol dir que és conscient de la dificultat que hi hauria per aplegar una resposta ciutadana massiva a partir d'unes sigles o unes altres i es brinda a ser el denominador comú, la xarnera del consens.

En aquesta situació, és de sentit comú que siguin ells qui triïn el lema darrere el qual ens hem de reunir –Som una nació. Nosaltres decidim– i també els que hagin d'escollir les mans que n'han de portar la pancarta des de la primera fila. I ho han fet amb summa prudència perquè ningú no pot dir que el lema no pugui aglutinar tothom que cregui en la identitat pròpia de Catalunya i en els valors de la democràcia.

Tant és així, que és perfectament comprensible que el president de la Generalitat vulgui ser a primera línia. Li correspon per representativitat institucional i perquè, amb els matisos ideològics que es vulgui, ha manifestat públicament que comparteix aquests principis i que rebutja la sentència i les formes emanades del Tribunal Constitucional. Per què, doncs, Montilla i el PSC volen forçar que el lema de capçalera sigui substituït per una asèptica senyera? Perquè els espanta la fotografia que en sortirà i el preu elevadíssim que sens dubte els faran pagar els seus socis del PSOE. Haurien de pensar, però, que aquest preu pot ser un tribut menor comparat amb el preu de perdre el consens.