Necessitem gestió

Fa alguns anys que els programes dels partits polítics intenten ser més un reclam per guanyar vots que no pas per mostrar un model de societat a través de l’acció de govern. I això fa que hi hagi un sincretisme ideològic que sovint ens pertorba a l’hora d’elegir candidat perquè hi ha tants espais comuns que es diferencien poc. Als països que venim de la tradició catòlica, aquest fenomen és més acusat perquè interpretem de diferent manera mots tan actuals com la pobresa i la caritat, per exemple. La pobresa ha estat anys una qualitat catòlica de virtut, per aquella maledicció del passatge bíblic segons el qual era més difícil que un ric entrés al Regne de Déu que un camell passes pel forat d’una agulla. És a dir, la pobresa era una virtut per anar a cel i la riquesa, un handicap. Va ser el protestantisme, i molt especialment el calvinisme, que va capgirar aquesta visió i va donar la riquesa també com una cosa volguda per Déu. Els països del nord d’Europa, especialment els anomenats frugals, que són d’influència calvinista, tenen una visió de l’economia i de la despesa pràcticament antagònica a la que tenim els països del sud de tradició cristiana. De fet, hi ha assajos, entre els quals un de Max Weber, en el qual atribueix a aquesta visió calvinista segons la qual l’individu es fa molt responsable de la seva vida el fonament del capitalisme. I, per acabar-ho d’arrodonir, hi entra un altre concepte que en un principi té molta raó ètica de ser-hi però que el discurs polític ha pervertit. Em refereixo, tornant a Weber, a allò que en diu “caritat cristiana”. Entenc que és difícil parlar fredament d’aquest concepte i que és molt fàcil de manipular perquè en el fons hi ha components d’ètica i també de compassió i desvirtua enormement qualsevol aproximació.

En aquesta campanya que ha començat, i només és el principi, ja hem sentit “ofertes” cridaneres que, si més no, fa que hom s’aturi a pensar una mica. Àngels Chacón proposa que els ocupes reincidents vagin a presó. Jo no sé si han d’anar-hi o no, però és veritat que un país que no defensa la propietat privada té i tindrà un problema greu. Fixem-nos que la banda ideològica d’esquerres promou l’ocupació o la toleren, amb lleis que la protegeixen. I és que les administracions són responsables d’oferir un suport social als que ho necessitin, però els és més còmode fer campanyes d’estigmatització dels propietaris privats d’habitatges que no pas construir-ne de socials. I en aquest sentit les propostes són ben escasses.

La CUP, que sempre va més forta en això de les propostes, demana fer una farmacèutica pública per sortir de poder de les privades i fer les vacunes. Ja no sé si es tracta d’una escenificació del “minut d’odi” de què ens parla George Orwell en la seva novel·la 1984, o realment s’ho creuen. Però fa por deixar el país a mans de gent que pensi així. De fet, el que ens demostra és que ells mai han creat una empresa. Però d’estalviar despeses per tenir recursos per dedicar-los a la recerca, cap oferta.

Segurament encara no s’han adonat que Catalunya te un pressupost molt migrat, extremament migrat, i que el 94% ja es destina a despeses compromeses, i la Generalitat en té disponible un pírric 6%. Per tant, es fa molt més necessari retallar allò que no sigui imprescindible. És per això que aquesta campanya hauria de ser un clam general per demanar una reforma del finançament i reduir aquest dèficit fiscal que tenim amb Espanya i que ens empobreix. I ningú ho denuncia ni en parla.

L’altra promesa emblemàtica, fins avui, la que més atenció ha acaparat, és la de Laura Borràs: “Si l’independentisme obté més del 50% de vots es reactivaria la declaració d’independència del 27-O.” Poques hores després el número tres de la llista, Joan Canadell, ho ha aclarit posant-hi els condicionants que a més hi hagi 68 diputats disposats a activar-la i la societat civil a defensar-la. Això ja em sembla més normal.

Necessitem que siguin més clars, més possibilistes, i enfocats sobretot ara a refer el país tremendament destrossat pels efectes de la pandèmia. Però, de moment d’anàlisi de la realitat, cap, i ara necessitem gestió clara i compromís.