Venir al món a passar l’estiu?

Sí, hi ha gent que té aquesta actitud: sembla que estiguin sempre de vacances, desvagats i amb un somriure permanent a la cara, amb roba d’estiu, vaporosa, i un bon color de pell –torrat, però no massa–. És admirable! Almenys a mi em resulten més simpàtics que no pas aquells altres que veuen el món com una vall de llàgrimes, i no paren mai de remugar i de fer pronòstics apocalíptics. Molt sovint aquests segons tenen un color groguenc de cara que fa sospitar algun problema al fetge. Fel sobreeixit, en dèiem abans. (Fel sofregit, segons l’etimologia popular.)

Tot això ve a tomb de L’estiuejant, de Josep Maria Fonalleras (Edicions Vitel·la): el seu “primer llibre de poemes”, com celebra el text de la contracoberta. És una afirmació estrictament certa, però, d’una manera més laxa, no tant: ¿qui gosaria afirmar que en Fono no ha escrit sempre poesia en forma diguem-ne narrativa? L’estiuejant del títol no és algú que es permeti una vida regalada, amant del dolce far niente, de la mena dels del primer grup (no és gens, però, un mal...dallonses, com els integrants del segon grup). El personatge construït és el d’algú que ha viscut amb intensitat un amor de maduresa, i ara ens ho explica en passat. D’una manera distanciada, sí: “El final de l’amor, si és que el pintes, / no és tan dolorós / com semblava”, però que no pot acabar d’amagar que “la tristesa es transforma en una eina / per treballar”. La de qui espera un missatge de cap d’any, posem per cas, que, finalment, arriba, però fet de paraules sense gens de substància i, encara menys, d’esperança.

La primera poesia ens presenta un nedador, al mar, que cada dia fa la mateixa rutina. Un cop dins l’aigua, “dues braçades amb el cap / enfonsat; l’aixeca, respira, / el torna a enfonsar”. L’estiuejant –que deu aquesta seva adscripció vocacional a Vinyoli– no deixa mai de seguir-lo amb la mirada. En llegir per primer cop aquests versos liminars, encara no estem en disposició d’entendre que la rutina del desamor també es pot aprendre. O, si més no, entrenar.

El llibre té la gràcia que tothom el podrà entendre, lectors habituals de poesia o llecs absoluts en el gènere. Això sí, si sortim llegits de casa, com ha dit Joan Margarit en alguna entrevista recent, molt millor, perquè llavors s’hi trobaran tot de detalls que n’enriqueixen l’experiència lectora. En aquest cas, hi xalarem de valent recollint-hi referències a poetes diversos: Riba, l’esmentat Vinyoli, Auden, Amikhai, Ferrater... Però, sobretot, Carner. L’autor de Poesia (1957) hi treu el nas aquí i allà. Com el personatge del ferraterià Josep Carner, també el nostre estiuejant, abans de ser-ho o de sentir-se’n, ha regalat a la seva estimada el llegendari volum de poesia que acabo de consignar. Abans, però, conscient de la fragilitat de l’amor, ha combinat les tisores d’Amikhai amb aquella justíssima reflexió del nostre príncep, que tenia la virtut d’encertar el sentiment precís amb les paraules exactes: “No sabem aleshores qui dels dos / tindrà l’enyor i qui l’oblit”. Sí, L’estiuejant és, entre altres coses, un subtil homenatge a Carner i a la seva fascinant sensibilitat creadora, forjadora del “vers que il·lumina i esclata”.

L’obra conté moltes altres referències, perquè ¿com es pot construir una relació apassionada sense el recurs a la bellesa (en l’art, en els viatges, en la literatura)? En la poesia titulada Diari del ginkgo del claustre, tenim la temptació d’identificar el protagonista de l’obra amb el mateix autor, que diu que plega de terra una fulla marcida d’aquest arbre i la desa “en un quadern de notes, negre, / per si mai en faig un poema”. Doncs sí: el poema s’ha fet, i converteix en art bell la malenconia de la fi d’un amor. El llegidor fins i tot es podrà fer una idea de la dona estimada –i perduda–: n’hi ha un tou de detalls (la roba que du, el pentinat, les diverses arracades...). Una composició llarga, elegíaca, sobre els estralls de la pandèmia opera de frontissa. Un dels records que se’ns imposa, però, és que qualsevol detall serveix per encendre la memòria: “Davant del buit, retens totes les coses / evanescents: grills, un ball, una font”.