Com un electroxoc

La teràpia amb electroxocs provoca un augment de substància grisa en àrees cerebrals mig deprimides. També hi ha cançons que et sacsegen el cap, te’l centrifuguen i et fan un efecte semblant a quan t’endinyes ganyot avall mitja teula de xocolata de la bona. Parlo d’El Mundo, el tercer tema que Love of Lesbian ha regalat al planeta abans que a l’abril surti, per fi, el seu nou disc: Viaje épico hacia la nada. El Mundo és una cançó megasinestèsica que et transporta a Serrat, als anys setanta, a les pel·lis franceses, a la natura grega, al fado portuguès o a la cançó melòdica d’autor. Tot alhora. Jimmy Fontana està cardant cops de puny des de l’inframon: ell, geni absolut, no va saber posar la paraula “electroxocs” al seu Il mondo. Santi Balmes, sí, i amb una mirada multiplicada, una sensació permanent d’aire net. El Mundo és el tema més poètic i atemporal que he escoltat mai. Un ram de lluernes escrit amb fluïdesa que, en dècimes de segon, se’t tatuen per sempre al cervell. “Ja no sé dir res més. Ni tan sols vull ni en sé”, diu Balmes, qui, a part de saber-ne molt, combina el castellà, el català i el portuguès en una peça d’orfebreria d’entrada poc lesbiana però d’una bellesa inenarrable. Quan Balmes canta: “Que te quiero al revés, si me miras de usted” o “Solo parecías ser real en la ficción”, et cauen els genitals a terra, somrius per la ingravidesa sobtada, despertes del coma profund i agraeixes al món que hi hagi una banda capaç de fer sortir, enmig de tanta immundícia, la millor versió de tu mateixa. Escoltar El Mundo fa segregar dosis ingents de dopamina, n’estic segura. I mirar el videoclip que ha fet Kenneth Santos, d’una bellesa radical, ajuda a treure’s la bena dels ulls i a entendre que el món, sense l’amor, sense tu, seria una puta merda.