Els gratacels bancaris

Hi ha bancs que han construït un gratacel destinat a la seva seu social, però alguns d’ells han acabat anant-hi a parar per compra d’un gratacel que tenia un altre origen. M’agradaria comentar-los perquè té la seva gràcia i és un tema segurament poc conegut pels barcelonins que tenen menys de cinquanta anys.

Per començar, tenim el gratacel de la Diagonal de Barcelona tocant a la plaça Francesc Macià i que ara ocupen La Vanguardia i el grup Godó. El va construir el banquer Jaume Castell per ser la seu social de dos bancs controlats per ell: el Banco de Madrid i el Banco Catalán de Desarrollo. Tenia fins i tot una pista d’aterratge d’helicòpters al terrat. No sé si ha funcionat mai.

Segueixo la Diagonal avall. Al xamfrà amb Balmes, el gratacel que tothom coneix està ocupat pel Banc Sabadell. No el van construir ells, sinó el Banc Atlàntic, que se’l va vendre dintre del garbuix de fusions que hi va haver durant els anys vuitanta i noranta del segle passat. Com que el conec una mica, aprofito per explicar el problema que tenen aquests edificis llargaruts: la part destinada als ascensors i serveis generals ocupa una bona part de cada planta, de manera que hi ha un desaprofitament dels metres quadrats.

En l’arribar a passeig de Gràcia banda muntanya, trobem l’edifici que va construir el Banc Alemany Transatlàntic, una filial del Deustche Bank que aquest va constituir el 1904 per a la seva introducció als països de l’Amèrica Llatina. Tenia la seu social a la plaça Catalunya i va ser el primer banc que va deixar la plaça per a anar més amunt de Barcelona. El centre de la ciutat ja no eren la Rambla i l’esmentada plaça, on estaven instal·lats tots els vells bancs. Ara és el Deutsche Bank, com ho era abans que Franco l’expropiés, el passés a accionistes catalans i el convertís en Banco Comercial Transatlántico. Com que soc malpensat, imagino que no hi va haver venda d’accions, sinó venda simulada que es va fer enrere un cop mort en Franco. Una prova és que el director del banc abans de la guerra era Herr Euwens i després de la guerra va seguir en el càrrec. Era el terror de la banca barcelonina, amb un gendre que li feia costat al mateix banc. Hi ha una bona part de l’edifici cedida per a serveis comercials.

El gratacel que hi ha a la banda mar de la part baixa de la mateixa plaça del Cinc d’Oros, al costat del Palau Robert, va ser construït per un banquer que va acabar malament, i l’edifici està cedit per a despatxos no bancaris. El banquer era Julio Muñoz Ramonet, que es va distingir més com a comerciant que com a banquer: era el propietari dels magatzems El Siglo i El Águila, entre d’altres.

A la plaça de Catalunya encara es manté un edifici construït al més pur estil mussolinià que, tot i que no és un gratacel, va ser construït pel Banco Español de Crédito, el banc que més va ajudar el franquisme.

Hi va haver uns anys, ja superats, en els quals el gratacel bancari era gairebé una imposició del món de les finances. Actualment, aquesta mostra d’orgull financer ha deixat pas a unes oficines molt més modestes, ja que la digitalització ha imposat un canvi. M’he deixat expressament el gratacel de Caixabank, ja que per mi és més caixa que banc i em fa molta por la conversió que està anunciada amb l’absorció de Bankia.