A la tres
Patent
La Unió Europea ja porta 35 anys maldant per aconseguir un sistema únic eficaç i barat de protecció de les seves patents. Un dels punts que encallen la negociació des de fa set anys és l'idioma. Brussel·les ha decidit que n'hi haurà tres d'oficials: l'anglès, el francès i l'alemany. I l'espanyol, no? Però si cada dia el parlen més milions de persones! Encara que, tot s'ha de dir, hi ha molts d'aquests milions a l'Amèrica central i del Sud que els acadèmics més conspicus que escriuen als papers de Madrid els compten com a seus i, en realitat, no parlen ni un borrall d'espanyol.
Bé, en l'univers de fantasia d'alguns, l'espanyol és un idioma que mereix regnar per dret propi. Però és que a l'univers real les coses no funcionen així. Si la Unió vol que els idiomes oficials de les patents siguin tres i que l'espanyol n'estigui exclòs (o que sigui secundari) no és perquè li tingui ràbia a Espanya perquè el seu clima és el millor d'Europa –què dic, d'Europa? Del món!–, sinó perquè la proporció de patents espanyoles és comparativament marginal. Així que la solució és ben fàcil: es tracta que inverteixi més en educació tècnica superior durant uns quants anys i que cuidi millor els enginyers, en comptes de lamentar-se que els Estats Units els hi prenen. Quan hi hagi un bon volum de patents en espanyol, els grans defensors de l'idioma podran negociar, en comptes d'invocar xifres de parlants esbiaixades.
Com han vist, durant aquestes negociacions ningú ha acusat els espanyols de ser provincians i curts de mires per defensar el seu idioma. Llavors, per què ens ho diuen ells a nosaltres quan defensem el nostre?