anàlisi
Esteve Vilanova
És l’hora de la veritat
Diumenge, dia 14, Catalunya tornarà a votar en unes eleccions al Parlament. És cert que, una vegada més, haurem de votar sobreposant-nos a la por i al perill, en aquest cas per una pandèmia que ens està destrossant sanitàriament i econòmicament. Fins avui, la caiguda del nostre PIB ha estat de l’11,4%, ja amb dades de Vicepresidència i l’Indescat, i per trobar caigudes d’aquesta magnitud ens hauríem de remuntar a la Guerra Civil. Així doncs, l’esvoranc fet durant aquest any costarà molt d’esforç cobrir-lo. Potser, i només dic potser, tindrem l’ajut dels fons que ens arribin de la UE. Segons les previsions, a Espanya li pertoquen 140.000 milions d’euros, dels quals 72.000 són ajudes directes que no s’hauran de tornar, i la resta, en forma de crèdits tous a llarg termini. En els pressupostos espanyols del 2021 ja hi ha prevista una partida de 26.000 milions d’euros d’aquests fons perquè es puguin anar fent servir: 5.600 milions van destinats a la indústria, infraestructures i energia, i 4.700, a R+D+I i a la digitalització. De moment, el govern de Sánchez pren el control d’aquests fons i els governs autonòmics hi tindran poc a dir. D’aquesta por, aquell meu potser, perquè ja sabem com van els repartiments quan els fa Madrid.
És amb aquesta realitat que el nou govern haurà de governar i per això el nostre vot de diumenge tindrà una importància capital. He de dir que no ho tindran gens fàcil, perquè tota aquesta Espanya que fa més de quaranta anys que viu subvencionada, i totes aquestes grans empreses de l’Ibex acostumades a ser sempre ben tractades pel BOE, exerciran una força impressionant per decantar al seu favor, com han fet sempre, aquests recursos, la gran majoria dels quals no han servit mai per tenir una economia competitiva i productiva, com hauria d’haver passat si s’haguessin fet les inversions amb perspectiva econòmica i no política.
Els donaré tres dades per veure el gran fracàs de tots els governs espanyols en la gestió dels recursos de què han disposat des de l’entrada a la UE, el 1986. Des del 1986, Espanya ha rebut més de 260.000 milions d’euros de la UE: per a la política agrària (la PAC), per ajudar el camp, han vingut 196.400 milions; pels fons de cohesió pel desenvolupament regional, 63.600 milions d’euros, 38% dels quals han anat a parar a Andalusia. En el mateix període, el total del dèficit fiscal de Catalunya, que també són recursos de què disposa el govern espanyol, ha estat de 400.000 milions d’euros. I durant aquest mateix període, l’endeutament de l’Estat espanyol, que també són recursos de què ha disposat, ha passat a 1,05 bilions d’euros. Observin que han tingut 1,7 bilions d’euros per gestionar. I el resultat quin ha estat? Doncs que les autonomies subvencionades ho continuen estant, que la productivitat és molt escassa, que la indústria té poc valor afegit, que les universitats estan sota mínims, que la sanitat fa aigües... És clar que estem vivint a crèdit per poder mantenir pensions, sanitat, ensenyament..., però tenim la línia de TAV més important d’Europa i la segona del món, després de la Xina, si bé també la més ineficient. A algú el pot estranyar que amb aquesta carta de presentació els països anomenats “frugals” es resistissin a enviar-nos més diners, i encara menys sense cap control?
La gran tasca del proper govern serà, juntament amb la societat civil i els centres de recerca catalans, presentar projectes imbatibles perquè la UE no deixi que Madrid imposi els seus interessos, perquè tenim al davant una nova possibilitat de reindustrialització i aquesta vegada incorporant-hi molt el coneixement.
I mentre estiguem proposant i negociant aquests recursos, hauríem d’obrir un altre front, del qual ningú parla: l’infrafinançament de què som objecte ens perjudica l’economia i socialment, i suposa una pèrdua important d’oportunitats i de qualitat de vida. En l’informe que fan Economistes pel Benestar, Com millorar la qualitat de vida dels ciutadans de Catalunya?, xifren en 9.107 milions d’euros anuals la quantitat per resoldre el mal finançament. Si assolíssim aquesta millora, milloraria el sistema d’educació, la qualitat de l’atenció primària, els serveis socials, les pensions...
Ben segur que durant la campanya electoral no n’han sentit a parlar gaire, de tot això, però diumenge haurem d’escollir els que ens ofereixin més garantia per entomar-ho amb força. És l’hora de la veritat.