La decisió dels catalans

Cada dia que passa entenc menys aquest estira-i-arronsa que s'ha generat entorn a la manifestació del 10-J. Que si pancarta, que si senyera. Fa una mica de vergonya aliena per part de tots plegats. I ja ho va dir el president Tarradellas que en política es pot fer qualsevol cosa menys el ridícul. Doncs, com a país, aquesta màxima agafa una dimensió estratosfèrica. Un país pot viure molts atzucacs, com ara amb la sentència del Tribunal Constitucional que retalla l'Estatut, i pot encertar-la o equivocar-se a l'hora de fer-hi front, però el que no hauríem de fer és el ridícul. Les entitats que organitzen la manifestació de demà passat, amb Òmnium Cultural al capdavant, són molt respectables i tenen tot el dret de convocar una manifestació. Cada dia, si convé, fins al dia del judici final o fins que Espanya respecti la voluntat de la ciutadania expressada democràticament a les urnes en el referèndum de l'Estatut. Que de fet vénen a ser dues jornades igual de quimèriques. Però ha de quedar clar que qui representa el país és el president de la Generalitat i les institucions del país. Podrem fer tota la crítica política que vulguem. Però el president dels catalans és el president de la Generalitat. Es digui Montilla, Maragall, Pujol o Tarradellas. Ens caigui simpàtic o antipàtic. Tant si l'hem votat com si no, és el nostre president. Si està o no a l'altura de les circumstàncies, no és cap particular, ni cap entitat, qui ho ha de sentenciar. Serà el poble en primera instància a les urnes i la història en segon terme qui farà aquest judici. Per tant fem les manifestacions que convingui amb mil pancartes, però que una pancarta no ens faci perdre el sentit de les coses. Perquè si fem una manifestació per exigir que es respectin les decisions de la nació catalana cal tenir molt present que la primera decisió del poble català que cal respectar és la de l'elecció del seu president. No respectar la figura i la institució del President és no respectar la decisió dels catalans sobre qui és la seva primera autoritat, elegit per la representació sobirana del poble que resideix al Parlament. Sortir al carrer a exigir el nostre dret a decidir com a poble sense tenir en compte això seria, al meu entendre, la pitjor contradicció que es podria cometre i un brutal afebliment per l'objectiu final, que no és la manifestació sinó el que vindrà després. Que no és altra cosa que plegar la pancarta i fer complir la voluntat del poble. Veure'm qui compleix llavors el lema.