Ni presentisme ni futurisme

Per fi va arribar el 14-F i, tot i les dificultats vinculades a la pandèmia, la societat catalana va sortir de nou a exercir els seus drets polítics. Diumenge va ser el moment de la ciutadania i ara és el moment dels partits polítics, que han de trobar les respostes a la complicada equació que han dibuixat les urnes. Com s’ha evidenciat, l’impacte de la “sindèmia” en les nostres vides és ingent i caldrà gestionar tota aquesta realitat. I aquí és on els partits polítics es juguen apropar-se i resoldre les qüestions vitals que estan ofegant la ciutadania o marcar encara més distància en un procés de desafecció política que ja s’evidencia.

I és que ara ens calen totes les disciplines, i especialment les de les ciències socials, que ens permetin comprendre una societat que es mostra absolutament descomposta i que cal reconstruir des d’allò individual i col·lectiu. Ens toca sostenir una crisi socioeconòmica però també una greu crisi emocional que no parteix del punt zero sinó que ja venia tocada arran de la repressió viscuda i que avui encara vivim i que no vam tenir quasi temps de digerir. Un bon tap emocional al qual ara s’ha sumat una fatiga pandèmica que cada dia va a més. Per tot això ara calen respostes multidimensionals, no polítiques parcials que tan sols ens porten a la compartimentació d’una vida que és global i no fragmentada.

En relació amb aquestes mirades fragmentades, la psicologia política, una disciplina interessantíssima que caldrà tenir en compte, ens identifica com aquestes segmentacions, enrocades per exemple en els moments temporals, poden arribar a destrossar plantejaments polítics. Per exemple, si parlem de la sensibilitat al canvi i la percepció del temps. De fet, sabem bé com aquest factor ha marcat la nostra política. Som el resultat dels fets passats, presents i les expectatives que podem construir col·lectivament sobre el futur. Però ens trobem partits polítics que ens parlen d’un present desconnectant del passat i del futur en un ancoratge a un “presentisme” que intenta crear un dic de contenció on negar sobretot el passat del qual prové. Alguns parlen de no mirar enrere, de girar full en una actitud absolutament disfuncional per resoldre conflictes i ferides obertes. I és que per escriure present i futur és evident que abans cal afrontar i resoldre els temes pendents, per integrar-los, promovent la recuperació i reparació de les ferides personals i col·lectives per així poder seguir endavant. I en aquest país en sabem, d’això, perquè ho hem après de forma extremadament dolorosa arran de negar-nos el dret a la memòria històrica.

Per contra, hi ha tot un altre corrent polític, tal com es defineix des de la psicologia política, en què tan sols es projecten al futur, i troben en aquest l’excusa perfecta per tirar pilotes endavant, en un intent d’escapolir-se dels problemes actuals. Aferrats a un futur que esdevé la justificació d’un present que no es gestiona, que no existeix, perquè tan sols apareix com la crossa per al demà. Tant el futurisme com el presentisme són dos mecanismes de fugida podríem dir-ne “psicopolítics”, d’una realitat extremadament complexa.

I és que darrerament hem viscut moltíssims canvis ràpids i diversos, fet que ens porta a estar amatents a períodes relativament curts. Aquesta velocitat i una certa saturació d’experiències viscudes des del punt de vista personal i col·lectiu retallen el nostre angle de visió de la realitat per pura supervivència davant tant de canvi. És cert que la monotonia extrema ens aboca a oxidar-nos vitalment, però aquesta acceleració tan extrema ens porta a desmembrar-nos socialment perquè no vivim, sinó que sobrevivim esgotades.

És per això que cal que fem esforços per intentar afavorir la calma i una certa estabilitat que ens permeti reconstruir-nos i cuidar-nos. Combatent així la tristesa, la desesperança i el cabreig. Perquè no oblidem que hi ha qui fomenta i espera amb candeletes aquest emmalaltiment social perquè llavors arriba el seu moment. La ultradreta de Vox entra al Parlament amb 11 escons. Abominable. Cal donar respostes globals amb accions concretes a les urgències socials, sense excuses i facilitar pactes amb garanties de temps per traçar horitzons, perquè el nostre benestar vital està en estat crític.