A la pell d’un mosso

No voldria ser a la pell d’un mosso d’esquadra quan rep l’ordre directa d’un jutge de detenir un cantant de rap perquè les seves lletres ofenen algú o de desnonar una família sense recursos, per posar alguns exemples. Quan circulen imatges d’aquestes actuacions policials, que s’acostumen a viralitzar en pocs minuts, molta gent dirigeix les crítiques cap als agents perquè no es rebel·len i acaten la resolució judicial, o cap al govern de torn perquè no mou ni un dit, sense tenir present que ni tan sols una ordre política podria aturar aquella actuació. El jutge està per sobre del polític, en la jerarquia del poder. Negar-se a fer una detenció o a desnonar una família, convé recordar-ho, pot provocar que recaigui sobre el policia tot el pes de la llei. I ja sabem com les gasten alguns, sobretot si sels planten cara perquè s’entén que reparteixen de tot menys justícia.

Ara bé, tan cert és que ni policies ni governants poden desobeir un jutge sense que siguin castigats amb fermesa, com que els polítics tenen a les seves mans dues vies, com a mínim, per evitar algunes escenes ben escabroses. D’entrada, són els responsables de canviar les lleis i garantir alguns drets fonamentals, com el dret a l’habitatge i a la llibertat d’expressió. Que la llei mordassa segueixi vigent és infame. Ens estalviaríem detencions repugnants i expulsions de la llar intolerables. També poden deixar de mirar cap a una altra banda quan alguns policies mostren obertament la seva simpatia per l’extrema dreta, un fet cada cop més freqüent a les xarxes socials i manifestat sense cap mena de vergonya als vestuaris del cos. És altament perillós permetre que algunes intervencions policials estiguin marcades per un excés de zel d’alguns dels policies que hi participen. En aquest moment de la pel·lícula, no és cap secret que la violència física i l’extrema dreta formen un binomi de difícil dissolució.