Els límits de la llibertat

Les manifestacions que aquesta setmana han omplert els carrers contra la detenció del raper Pablo Rivadulla, conegut per tots com a Hasél, han fet evident que la paciència d’alguns col·lectius sembla que hagi arribat al límit. La violència no és el camí per canviar les injustícies, evidentment, però tampoc l’és la inacció ni el convenciment que només complint les normes s’assoleix l’objectiu de tenir una societat equitativa i igualitària. Per què? Perquè aquells que l’haurien de garantir han demostrat sovint que remen només en una direcció, la que interessa als poderosos. Ens quedem amb les imatges de joves trencant els vidres de les comissaries, destrossant mobiliari urbà i cremant contenidors per justificar la nostra condemna absoluta a aquests fets i oblidem, perquè no són notícia, la resta d’actes de suport al cantant que es van desenvolupar amb total normalitat. Quedi dit que a mi les lletres de determinats temes de Hasél em provoquen rebuig, però si entrem dins de la tan lloada llibertat d’expressió, mereixen presó? On són els límits? Quan es comencen a traçar línies vermelles hi ha el perill que l’espai de la llibertat es faci cada vegada més petit, més fràgil, fins a desaparèixer del tot.

MÉS ENLLÀ DEL VANDALISME cal buscar les raons que el provoquen. Què motiva aquests grups a atacar el sistema? El mer plaer de rebentar-ho tot? L’excusa perfecta per enfrontar-se a la policia convertida en aquells moments en la representació de la repressió de l’administració? Segur que hi ha grupuscles que actuen sota aquests arguments i contra aquests cal aplicar les lleis i les condemnes que facin falta. Repeteixo, la violència no és la solució. Però permeteu-me mirar enrere i aturar-me en unes altres manifestacions. Aquelles que van sacsejar Barcelona i altres ciutats com a resposta a la sentència del procés. Tots vam veure atònits com la policia carregava contra gent asseguda a terra, indefensos, i arrossegava pels cabells a qui es resistia a ser detingut. Televisions i diaris de tot Espanya van vendre aquells fets com el caos provocat pels separatistes, van repetir fins a la sacietat que “la revolució dels somriures” havia estat una il·lusió i que darrere de cada independentista s’amagava un terrorista. Amb rima i tot.

TENDIM A ACCEPTAR ELS ARGUMENTS que més s’adiuen amb els nostres valors i creences, amb allò que considerem adequat, i per això massa sovint som víctimes de l’engany i la mentida d’hàbils manipuladors. Perquè si tornem a fer un exercici de memòria i ens traslladem a l’1-O, a una jornada electoral pacífica i cívica on l’única oposició que hi va haver contra la policia van ser els cossos desprotegits dels votants, la violència torna a ser-hi present. Els que ho vam viure no en tenim cap dubte, del relat, però el relat que es va escampar fora de Catalunya va ser molt diferent de la realitat. Ens semblava impossible que els testimonis d’alts càrrecs policials basats en la mentida poguessin tenir cap recorregut. Nou persones a la presó ens demostren el contrari.

I LA REFLEXIÓ ARRIBA SOLA perquè si tots coincidim que la violència no és la solució, per què alguns la justifiquen quan s’exerceix només d’una banda? A Catalunya l’hem viscut de totes maneres. Quan no era real i quan sí que ho ha estat. I potser, només potser, quan intentem explicar a les noves generacions que el seu futur no pinta gens bé, que seran els primers als quals no es podrà assegurar una vida millor que la que hem tingut els seus pares, que estan condemnats a una feina precària i que no tenen garantit un habitatge, la frustració guanya terreny a l’esperança. I ens podem repetir mil vegades que la violència no és la solució, però el cert és que cada cop serà més present.

I PER ACABAR-HO DE COMPLICAR apareixen les coincidències i quan porten Hasél a la presó, per l’altra porta surt un estafador que pertanyia a l’elit i que ha aconseguit el tercer grau, i poc abans s’ha celebrat un acte feixista a plena llum del dia i amb el braç alçat i la fiscalia diu que estudiarà si hi ha indicis de delicte. Calla! Que llegeixo que la junta de tractament de la presó ha tingut en compte que l’estafador va demanar perdó pels seus actes. Potser és aquesta la clau, el penediment, donar-se cops al pit. Llàstima que alguns confonguin penediment amb humiliació. No són el mateix ni de bon tros.