Opinió

Tribuna

Essències

“Qui somniï en revolucions o qui simplement cobegi reformes democràtiques, en les actuals hegemonies polítiques i culturals del nacionalisme espanyol, ho tindrà molt magre

Per poc que ava­luem el resul­tat de les elec­ci­ons o, encara més, per poc que ava­luem la rea­li­tat o la vida mateixa, és fàcil tro­bar que això que segons els dife­rents moments i cir­cumstàncies s’ano­mena naci­o­na­lisme, o iden­ti­tat, o fins i tot patri­o­tisme, és pre­sent arreu. Hi és en el crei­xe­ment del vot inde­pen­den­tista i en la ira espa­nyo­lista de Vox. També en l’arrogància dels Comuns, que pre­te­nen levi­tar damunt d’aques­tes misèries sense ado­nar-se que con­si­de­rar Junts dreta ver­go­nyant i veure en els soci­a­lis­tes, amb l’his­to­rial i les pústu­les que car­rega el seu cos orgànic, el com­ple­ment per­fecte per a la fan­ta­sia del trio d’esquer­res, no s’entén sense el fil­tre de les emo­ti­vi­tats naci­o­nals.

El naci­o­na­lisme o el sen­tit de per­ti­nença a una comu­ni­tat o com en vul­guin dir, l’expe­ri­menta qui diu que ha nas­cut en terra ele­gida o qui s’enor­gu­lleix de viure en un indret sense déus; és pre­sent a Pon­ga­mos que hablo de Madrid d’en Sabina i en el País petit d’en Llach, en el God bless Ame­rica i en el Cuba: Patria o muerte, en el Die Wacht am Rhein que can­ten el nazis a Casa­blanca o a La Mar­se­llesa que l’afoga heroi­ca­ment. Fa anys que emprant tot el volum que els per­met la força dels mit­jans que con­tro­len, ens repe­tei­xen que som supre­ma­cis­tes, que estem abduïts, que patim el mal de la tribu per voler l’oxi­gen i la lli­ber­tat que qual­se­vol vol per al seu poble. Ens ho han dit des del naci­o­na­lisme banal del cons­ti­tu­ci­o­na­lisme altiu i sofis­ti­cat o, quan ha cal­gut, des del naci­o­na­lisme bru­tal de la repressió. Som cri­a­tu­res gregàries, for­gem la nos­tra iden­ti­tat amb l’aire que ins­pi­rem dotze vega­des per minut i la per­ti­nença a una comu­ni­tat ens cons­tru­eix sem­pre, tant si és de forma essen­ci­a­lista, immu­ta­ble i qua­drada, com dinàmica, oberta i polièdrica. El que és deter­mi­nant no és ser naci­o­na­lista o no, això és ine­lu­di­ble, el que és deter­mi­nant és el con­tin­gut, els sig­ni­fi­cats, els prin­ci­pis com­par­tits que pre­do­mi­nen en la teva ads­cripció naci­o­nal, la pos­si­bi­li­tat de trans­por­tar-la pel món amb indolència o acom­ple­xa­da­ment, amb humor o seve­ri­tat mal­ca­rada.

I aquest és el nos­tre pro­blema. Podia haver estat dife­rent, segur, però ara mateix les pro­pi­e­tats del naci­o­na­lisme espa­nyol les expressa a la per­fecció el mons­tre que entrarà amb 11 dipu­tats al Par­la­ment català. La brasa que fa anys que atien des de la FAES, o des de Ciu­da­da­nos i el seu grup de fans, o des de la premsa madri­le­nya con­ver­tida en una branca més dels apa­rells de l’Estat, o des dels poders que sos­te­nen el règim del 78, ha esde­vin­gut l’incendi inces­sant de Vox. Aquí tenim l’espa­nyo­lisme en essència, de forma con­cen­trada i en pur extracte. El “Viva España, viva el rey, viva el orden y la ley”, i que vis­quin els jut­ges, i la fiesta naci­o­nal i, per des­comp­tat, la sagrada uni­tat de la pàtria i la repressió “por lo civil o lo mili­tar” del sepa­ra­tisme entès com una veri­ta­ble heret­gia con­tra els mites més sagrats. Tot això que els soci­a­lis­tes, espe­ci­al­ment aquells exem­plars més vells i gro­tes­cos, com González o Guerra, herois i símbols de la tran­sició, no només mai van inten­tar modi­fi­car sinó que van pro­cu­rar fer seu amb el pre­text de trans­for­mar-ho. Amb els anys hem entès que no única­ment els trans­fi­gu­rats han estat ells, sinó que pro­ba­ble­ment era el que ja els dema­nava el cos i que d’aquesta natu­ra­lesa era l’aire que res­pi­ra­ven i els va con­for­mar.

Qui com Pablo Igle­sias pretén modi­fi­car les pro­pi­e­tats del naci­o­na­lisme espa­nyol, o del patri­o­tisme si volen, i en qüesti­ona les qua­li­tats democràtiques o les polítiques repres­si­ves, queda sense aire i és imme­di­a­ta­ment ana­te­mit­zat. La llarga i devas­ta­dora ombra del fran­quisme, la der­rota sense pal·lia­tius de les experiències repu­bli­ca­nes i una tra­dició d’arrels pro­fundíssi­mes, expli­quen que ara a Espa­nya sigui tan difícil ser d’esquer­res. Qui somniï en revo­lu­ci­ons o qui sim­ple­ment cobegi refor­mes democràtiques, en les actu­als hege­mo­nies polítiques i cul­tu­rals del naci­o­na­lisme espa­nyol, ho tindrà molt magre. No és que a Cata­lu­nya hagi de ser un camí de roses, però les dar­re­res elec­ci­ons i els resul­tats de dues ofer­tes d’ultra­dreta ama­ra­des d’invo­ca­ci­ons essen­ci­a­lis­tes, una espa­nyo­lista com Vox i l’altra cata­la­nista com el FNC, és prou reve­la­dor.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.