Sols

Dilluns al matí, mentre el raper Pablo Hasél era detingut a la Universitat de Lleida, a pocs metres els treballadors del Museu de Lleida omplien dues caixes amb 23 obres dels seus fons per tot seguit enviar-les a Barbastre, seguint les ordres d’un jutge. Aquests dos moments que es van viure simultàniament han rebut una atenció mediàtica, política i social com de la nit al dia. L’un, amb una indignació màxima; l’altre, amb un estrany silenci, com si no fos símptoma d’una mateixa realitat injusta. Una cosa és que les administracions que integren el Consorci del Museu de Lleida hagin pactat dur amb secretisme el trasllat a Aragó de les col·leccions de la Franja per no repetir una jornada tan dramàtica com va ser la de l’11 de desembre del 2017 per l’art del monestir de Sixena, però una altra de molt diferent és que hagin oblidat que a dins d’aquelles quatre parets hi ha un equip de gent que el mínim que es mereix són gestos de suport i ànims. I que políticament s’hagi adoptat aquesta estratègia no excusa les institucions artístiques del país per no haver fet ni un trist comunicat de solidaritat (com sí que han fet, i ben fet, amb Hasél). El Museu de Lleida fa anys que està patint un calvari per protegir un patrimoni que ens pertany a tots els catalans. I l’embat encara no s’ha acabat. No el podem deixar sol, ara menys que mai.