Cada dia és 8 de març

A Girona, una jove i una bruixa. La bruixa no és la dona sàvia, remeiera, lliure i cremada a la foguera de la intolerància, sinó l’altra, la que fa mal, l’alcavota que es menja l’ànima de qui atrapa en el seu forat tenebrós. La jove té els ulls apagats, la pell esquinçada i el cos desnerit com una despulla. Què li està passant, quin rosec la consumeix? Un dia, l’afany de respirar aire net venç l’espant, comença a parlar i una professora escolta la seva història: pobresa, enganys, tràfic, fàstic, pànic, vergonya solitud, desesper. Una professora i després una tècnica en igualtat i una vicerectora i un síndic i una presidenta de consell social i una cap de compromís social i una cap de gestió acadèmica i unes responsables de beques i una directora de càtedra i una entitat sense ànim de lucre i un subdelegat de govern i una cap d’unitat contra la violència i una coordinadora de l’ICD i uns mossos d’esquadra i un alcalde i unes treballadores socials i un psicòleg i un advocat i unes altres joves... li fan costat i amb bones dosis de compromís i afecte –molt d’afecte– l’ajuden a tornar a la vida. S’escapa de la bruixa i del seu verí que la degradava a la ínfima condició per treure’n profit –amb les paraules més brutes i ordinàries que retraten un ésser humà. Ara somriu, passeja sense por, estudia i treballa –quan pot–, cuina i menja –massa poc encara– i mira endavant amb la força de la seva dignitat i l’acompanyament de la prodigiosa colla. Cada dia és 8 de març i cada dona que surt d’una violència guanya una porció de la llibertat de totes –i de tothom en realitat. Gràcies, preciosa.