Falta valentia a l’esquerra

Exis­teix en una part de l’esquerra cata­lana un cert com­plex d’infe­ri­o­ri­tat. No és estrany en un país on la dreta con­ver­gent ha manat tres de les qua­tre dècades des de la res­tau­ració de la Gene­ra­li­tat, encara més si ho ampliem a la soci­o­vergència. Un marc men­tal que frena la sor­tida de la zona de con­fort de ser grups mino­ri­ta­ris a l’opo­sició limi­tats a fer crítica de tot. Lícit, però poc adi­ent per a for­ces que es decla­ren trans­for­ma­do­res. Lliçó de pri­mer de política: trans­for­mar es fa des del govern, i tot espai de poder que no ocupa l’esquerra l’ocupa la dreta. En aquesta tes­si­tura hi ha la CUP i En Comú Podem. També ERC havia patit d’aquest mal, però els repu­bli­cans s’han fet majors d’edat i ara tenen a tocar la pre­sidència. Entenc que els comuns pre­fe­ri­rien un govern supor­tat sobre el PSC i no sobre Junts. Però els soci­a­lis­tes es van auto­ex­cloure de l’equació el dia que es van ali­near amb el 155. Ser d’esquer­res reque­reix valen­tia. No és pro­cla­mar que vols assal­tar els cels. És assu­mir con­tra­dic­ci­ons per poder tenir ins­tru­ments i can­viar les con­di­ci­ons objec­ti­ves que per­me­tin millo­rar les con­di­ci­ons de vida de la gent. Per això Podem governa –de manera gens fàcil– amb un PSOE monàrquic i lli­gat al putre­facte cla­ve­gue­ram de l’Estat i als poders oligàrquics. També una part de la CUP ja comença a tenir clar que no es tracta d’obli­gar els altres a fer pas­sos al cos­tat, sinó de fer-lo ells enda­vant. Que­dar-se a l’opo­sició és legítim, però sobre­tot còmode. Dei­xar sola Esquerra i mig govern en mans de la dreta, encara que inco­modi gover­nar amb Junts, no és ni un encert, ni valent, ni d’esquer­res.