Qui té por de Shakespeare?

El paper dels llibres crema a 451 graus Fahrenheit i es consumeix de seguida, però ¿quan tarden a desaparèixer les obres que no es llegeixen? La novel·la de Ray Bradbury Fahrenheit 451 (1953) i el consegüent film de

François Truffaut (1966) presenten una societat on els llibres estan prohibits i, si mai se’n troba algun d’amagat, corren els bombers a cremar-lo. Clandestinament, un grup de dissidents s’esmercen a memoritzar els textos més importants que coneixen, per salvar la memòria de la humanitat. No hi estem gaire lluny. Els grans autors comencen a ser bandejats de l’ensenyament, i el cànon de la literatura occidental és qüestionat pels primers que haurien de defensar-lo.

Fa poc Heather Levine, una professora de secundària de Massachusetts, anunciava en les xarxes socials: “Molt orgullosa de dir que aquest any hem eliminat l’Odissea del pla d’estudis!” Si es té present la influència i el ressò dels temes d’Homer en la literatura fins als nostres dies, què se’n salvarà? Res; d’això es tracta. Victor Davis Hanson comenta: “Els clàssics ens ensenyen sobre els grans desafiaments de l’experiència humana: créixer, aprendre de l’adversitat, no rendir-se mai i acceptar tràgicament que a vegades estem a mercè de forces més grans que nosaltres mateixos. Tots aquests problemes són temes de l’Odissea.”

La tendència actual de la cultura i l’ensenyament sembla voler anar en direcció contrària: no créixer mai, i romandre com un infant desvalgut a mercè de l’Estat providència; no aprendre res, i estar pendents només de la satisfacció immediata; rendir-se sempre, perquè no tenim dret a defensar-nos i els altres sí que en tenen a atacar-nos, i no acceptar que hi hagi res per damunt de la nostra miserable existència. Les grans obres de l’humanisme fan nosa perquè si alguna cosa tenen en comú és mostrar-nos camins de perfecció, mentre que la idea dominant avui dia és que hem nascut perfectes i només uns quants inconvenients relacionats amb la raça blanca, la religió cristiana i el sistema econòmic capitalista impedeixen la felicitat global. No és una interpretació excessivament caricaturesca: n’hi ha prou de veure el telenotícies i les sèries de ficció més recents.

Conta’m, Musa, la perfídia dels mestretites del pensament únic. Són pertot, tenen el poder, i censuren. Amanda MacGregor, des de l’School Library Journal, afirma que “les obres de Shakespeare són plenes d’idees problemàtiques i obsoletes, amb molt de misogínia, racisme, homofòbia, classisme, antisemitisme i misogynoir” (això últim és la misogínia específicament aplicada a les dones negres). Benvinguts a la realitat: la vida és problemàtica. I, ves per on, Shakespeare sabia moltes coses, però no pensava com un llicenciat en ciències socials, o estudis culturals, o teories de gènere, o l’última ximpleria de moda del segle XXI. No s’hi amoïnin, podrem suportar-ho. No fa falta que ens amaguin les veritats, com aquell sant pare que va fer cobrir uns cossos nus que va pintar Miquel Àngel. Si Shakespeare, com s’ha dit, va ser l’inventor de l’humà, això inclou totes les coses lletges i totes les males accions de què som capaços.

Potser a primària no és hora encara de llegir Macbeth, però no es pot deixar passar gaire temps sense que els grans textos arribin a les noves generacions. Bernardo Alonso, professor de literatura a batxillerat, afirmava el 2016 que mai no recomanaria llegir El Quixot abans d’acabar una carrera universitària. ¿De veritat, ara surten de la universitat sense haver llegit El Quixot? ¿Els de filologia hispànica també? Bé, això

explicaria moltes coses, també sobre la política cultural, també sobre la política en general. De què serveix l’ensenyament obligatori si, a còpia de prevencions i de censura, ens obliguen a no llegir? I, aquests nous censors, qui els ha nomenat jutges en el judici final contra tota la nostra història?

L’excusa és que a les noves generacions els hem de donar només textos que els diguin alguna cosa sobre els seus problemes d’ara; en realitat, vol dir a partir dels prejudicis d’ara. Aquest bandejament del patrimoni rebut tindrà els efectes d’un nou incendi de la Biblioteca d’Alexandria.