Altres veus

S’acosta un nou 8 de març, cosa que m’ha dut a pensar que ja ha passat un any des de les últimes manifestacions amb motiu del Dia Internacional de les Dones, que van tenir lloc poc abans del confinament a causa del coronavirus. Ara tot apunta al fet que no hi haurà manifestacions multitudinàries en aquest nou 8 de març. No és la meva intenció, però, lamentar que no puguin fer-se o les limitacions amb què s’hauran de fer: en tot cas, no ho lamento més que la privació de tantes coses a conseqüència d’aquest maleit virus que segueix causant tantes morts, tants d’efectes en els cossos, tanta desmoralització i, sense que hi hagi unes polítiques públiques suficients per contrarestar la dinàmica d’un sistema en què uns pocs continuen treien profit en moments de crisi, encara genera més pobresa i desesperació.

Vull aprofitar la proximitat d’una jornada tan relacionada amb el moviment feminista i, així doncs, amb la lluita per la igualtat de drets, no només en relació amb els de les dones, per fer una consideració sobre una idea que va propagant-se: aquella que afirma que va imposant-se un discurs “políticament correcte” que desqualifica, jutja i fins persegueix tot allò que no està concebut des del feminisme o que, posem per cas, manté una visió “occidental” o no inclou una perspectiva LGTBI. A partir d’aquí, tal idea suposa que les acusacions de masclisme, racisme o homofòbia van reduint la dissensió, el debat i fins la mateixa llibertat d’expressió. I que les feministes formen part dels nous censors que van configurant un nou pensament únic. Jo, en canvi, observo una pluralitat amb l’emergència de veus de dones diverses, de grups culturals no hegemònics, d’homosexuals, de trans i de persones queer. És a dir, que no només hi ha aquella veu que, expressada de maneres diverses, ara lamenta que la posin en qüestió.