Tres són multitud

Divendres que ve es començarà a dibuixar el futur del govern dels pròxims quatre anys del nostre país. Amb la formació de la mesa del Parlament s’intuirà fins on han arribat les negociacions, que, fins avui, són molt secretes. Aquest secretisme no ens permet de tenir clar el model econòmic i de país que es pretén per a aquesta Catalunya del futur, però en Joan Canadell ha fet una piulada que ens hauria de posar en guàrdia, diu que ell que no accepta el model de país que proposa ERC i que si és aquest refusa d’estar en el govern. Lamentablement, si això passés seria una gran pèrdua perquè el model econòmic i el de país que defensa són el que més necessita Catalunya.

ERC, com va passar al PSOE de Felipe González, es troba en una cruïlla en la qual molt probablement la seva responsabilitat de govern l’obligarà a fer moltes renúncies programàtiques i ideològiques que no sempre els seus mateixos seguidors entendran. Nicolás Redondo, de la UGT, va fer a Felipe González una vaga general tot i sent companys de partit i Alfonso Guerra se’n va distanciar, però el president espanyol sabia que era imprescindible fer les reformes i les reconversions industrials si no volia fracassar. Fins ara, ERC no ha estat mai un partit que entengués la importància de les empreses ni del teixit empresarial ni el productiu, només han vist el sector públic, i la resta són elements que els han de sostenir, però en aquest tombant d’època veuran com les coses ja no són tan clares i ja no serà possible de mantenir aquestes polítiques de pressió tributària si el que volen és dotar el país de les eines productives i d’eficiència que necessitarem per al futur. És per això que el crit de Canadell em va preocupar molt, un crit que no sé si és compartit pels membres de JxCat.

L’estratègia d’ERC de voler incloure la CUP complica encara més les coses perquè les proclames programàtiques que fan els cupaires són incompatibles amb les necessitats econòmiques d’aquests moments i si els donen una capacitat de vet en un govern de coalició passarà allò que diuen: que tres són multitud. I un govern així és clarament un govern evocat la inestabilitat. I ens cal un programa clar i estabilitat política. L’economia té una greu servitud que de vegades no s’entén: no tot allò que és necessari i just sempre és possible. Almenys no ho és immediatament.

D’entrada aquest nou curs polític el govern haurà de fer molta pedagogia i no sempre el seu discurs serà agradable per a una bona part de la gent, però l’ètica del poder té aquestes servituds.

L’absència de representants del govern en el 70è aniversari de SEAT a Martorell, on el president del grup Volkswagen, Herbert Diess, i el president de Seat i Cupra, Wayne Griffiths, van anunciar una inversió de 5.000 milions d’euros fins al 2025 i la fabricació d’un cotxe elèctric, fou un error tan gran que demostra l’infantilisme dels nostres responsables. És cert que hi havia el rei espanyol, però el lleig l’han fet als executius de la Seat; els mateixos que quan el rei espanyol els va trucar perquè traslladessin la seu a Madrid s’hi van negar. Un fet que hauria d’haver tingut una resposta d’agraïment del govern català, especialment quan venen aquí a anunciar-nos una inversió que ens obrirà la porta del futur. Sap greu que Meritxell Budó, Damià Calvet, Ramón Tremosa i Jordi Puigneró, com a consellers de JxCat , hagin sucumbit a aquest error tan greu i només pensar que aquestes actituds podrien ser les del nou govern fa tremolar.

O JxCat és capaç de trencar aquest deep state molt cridaner però de nul·la efectivitat pel país, o el país continuarà en una dolça decadència. L’honor sense vaixells és la divisa dels súbdits del rei; no la nostra.

Com poden suposar, el rei espanyol no em provoca cap simpatia ni em sento representat per ell en cap dels casos, però tampoc deixaré mai que directament o indirecta ens provoqui fer una actitud contrària als nostres interessos, i aquesta vegada els interessos de Catalunya eren a Martorell i el govern no hi era.