Arnella, incombustible

L’audaç banda bisbalenca de punk-rock Fetus ha publicat recentment el seu tercer àlbum, Sota, cavall i rei (Bankrobber, 2021), en el qual aposta “per accelerar i distorsionar el cançoner de l’últim joglar català, Jaume Arnella”, amb resultats molt estimulants: els clàssics d’Arnella, ja potents de partida, amb una bona dosi de distorsió i acceleració ramonianes! Un gran pas cap a la reconciliació definitiva entre folk i rock, dos mons que sempre s’han mirat mútuament amb reserves des que Dylan es va electrificar.

Jaume Arnella (Barcelona, 1943), encara molt actiu –no el para ni el virus: l’any passat va publicar el disc Com t’ho diria? Cançons de confinament, gravat amb Rafel Sala, amb el qual formen duet des del 1976–, també està d’actualitat perquè el 8 d’abril rebrà a l’Auditori de Girona el més que merescut Premi Enderrock a la trajectòria, compartit amb altres dos grans activistes del folk als Països Catalans, Biel Majoral i Vicent Torrent. I dissabte vinent, 20 de març, tant Fetus com Arnella i Sala presentaran els seus respectius últims discos en un concert doble al Centre Artesà Tradicionàrius, dins del festival Barnasants (19 h).

Jaume Arnella porta més de mig segle voltant pels escenaris, gravant discos –n’ha fet més de quaranta– i impulsant iniciatives com ara el Grup de Folk o el mateix Tradicionàrius. Buscant per l’hemeroteca, hi trobem que el 17 de juny del 1968 va actuar amb el Grup de Folk al teatre cine de La Salle de Girona, en un festival de cançó folk patrocinat per la revista Presència. Eren una vintena de músics que van arribar a Girona “apilonats dintre dos turismes i una furgoneta plena de gom a gom, entre components del Grup i els estris que duien per muntar la gresca, que dit sia de passada fou força sonada”, va escriure llavors el cronista de Presència, Francesc Francisco. Hi van actuar Maria del Mar Bonet, Pau Riba, Sisa, Xesco Boix –que encara es feia dir Xesc–, Falsterbo 3, Pau i Jordi –o sigui, Pau Riba i Jordi Pujol–, Maria Consol Casajoana, Gabriel Jaraba, Montserrat Soler i Jaume Arnella, que segons destacava el cronista “era el que s’encarregava de fer entrar el públic en el clímax” i també “era com si diguéssim el director artístic del conjunt”. “Nosaltres volem des de desintoxicar a fer prendre consciència a la gent”, deia Arnella en una entrevista a Presència. I continua fent-ho en el segle XXI.