El penediment exigit

Fa uns tres anys, ho recordo, la Brunete mediàtica (la seva existència és llarga, variada i renovada) va celebrar que, en passar davant del jutge, diversos líders independentistes aleshores imputats pels fets de l’1 d’octubre “confessessin” que el referèndum no tenia valor i declaressin que no vulnerarien la legalitat vigent. Aquesta premsa del règim espanyol traspuava una satisfacció en definir aquella “confessió”, que suposadament demanava perdó, com un acte de covardia, però a la vegada alertava que els “renegats” no eren de fiar i que, baixant el cap, pretenien eludir la responsabilitat davant de la justícia. Volien canya. I el Tribunal Suprem no els va defraudar, tot i que alguns encara en volien més, amb la sentència d’un judici que no només expressa una venjança per castigar una desobediència política, sinó que d’alguna manera ja considerava que els acusats no mostraven prou penediment pels seus actes: contràriament a les declaracions inicials, motivades possiblement pel desig comprensible d’evitar la presó i forçades per una pressió judicial que exigia retractació, aquells presoners polítics condemnats ni tan sols acceptaven que haguessin comès cap delicte.

Passant el temps, amb la retirada una i altra vegada de permisos penitenciaris i la derogació del tercer grau a instàncies de la Fiscalia General, hi ha jutges que insisteixen que no hi ha prou penediment. Com la Inquisició, volen que els condemnats confessin que han sigut posseïts pel diable i que volen expulsar-lo. Això mentre certs titulars de premsa continuen demanant més venjança, com ara afirmant que Meritxell Serret s’ha entregat finalment a la justícia espanyola, però que és una “fugada”, de manera que la idea transmesa és que també hauria de pagar per alguna cosa. Que sigui bentornada, endavant i sort.