No hi vaig anar
Ja tenim una pantomima més per desar al museu de l'èpica. No vaig anar a la mani, perquè no sento cap mena d'aversió per un tribunal de simples titelles que, comptat i debatut, només acata ordres dels seus polítics fundadors. Ben al contrari, hauríem d'agrair a les togues desfilades del TC (alguna d'elles d'ànima genèticament catalana, per cert) les pistes que ens regalen sobre els seus amos diputats. Els magistrats espanyols no discuteixen que ens autoanomenem nació o patata fregida, ni esmenen un sol tret de les nostres particularitats culturals, sinó que castren el seu valor polític i la nostra conseqüent capacitat de gestió. Manen i legislen ells, i santes pasqües; cap sorpresa. Però nosaltres, lluny d'aprofitar l'ocasió per crear un nou relat polític catalanista, caiem novament en la retòrica de sainet que ens ha portat fins aquí; posa-li una mica de dignitat, respecte i mecagoncony, voluntat de ser, la Isabel-Clara i en Lluís, busca'm quatre moros indepes catalanitzats per entrevistar –reina meva– que sempre queda bé, i qui dia passa any empeny.
L'oportunitat és, certament, històrica; a l'imaginari espanyol –per treure pit a Catalunya– ja només li resta l'orgull d'apel·lar a un equip de futbol empastifat de catalans criats en l'ètica rondo. La decadència espanyola ha degenerat del neguit existencial d'Unamuno al “Visca España” del diari As. I com aprofitem aquesta crisi del relat espanyolista? Amb l'enèsim vodevil de pancartes i el Molt Honorable de les 62 esmenes a l'Estatut fugint de la festa, cames (i segurates) ajudeu-me. Fa molta llàstima veure tants conciutadans reivindicant una llengua de la qual no tenen cura i escoltant emocionats les notes d'uns cantaires dels quals han passat olímpicament durant anys. L'afer Millet ens ha demostrat perfectament com n'estava de podrit un dels símbols més sagrats de la normalització cultural catalana. Ara cal fer el pas a la política i aniquilar el motiu rector d'aquest cofoisme fals; el concepte de nació. Jo ja fa molt temps que decideixo; el que em manca són polítics valents, i no gimnàstica emocional. Ho diré sempre, ben content: el 10 de juliol del 2010, no hi vaig anar.
