Escolta-ho en el vent

Bob Dylan: “Si viatges pel bell nord glaçat / on el vent bat el cel fronterer / dona’m records a una noia d’allà. / Fa temps que l’havia estimada. / Mira’m si els seus cabells són tan llargs, / si fan rius juganers sobre els pits. / Mira’m si els seus cabells són tan llargs, / si els duu com sempre els he recordat” (Cançó de la noia del nord).

Dilluns passat, l’amic Xavi Castillón escrivia que, havent consultat l’hemeroteca, trobava que el dia 17 de juny del 1968 el Grup de Folk havia actuat al teatre de La Salle a Girona, en concert promogut per la revista Presència. Efectivament, aquest cronista –llavors jo era molt jove– va contactar amb el Grup per portar-los. Però era necessari vèncer, prèviament, la poca disposició del frare director d’aquell centre.

–Escolti, Ribas, es diuen Grup de Folk. Tenen relació amb el senyor Folch i Torres?

–No, no: folk ve de folklore, cançó popular.

–I vol dir que aquests cantants no són catalans separadors?

–No, no, ni pensar-ho. Vegi les lletres de les seves cançons. Ni de lluny hi ha res de separadors.

Al final, el bon home ens va donar el consentiment. Va ser un concert inèdit i memorable, amb una Maria del Mar Bonet joveníssima, Pau Riba, Gabriel Jaraba, el Sisa del començament, Ovidi Motllor i molts altres que, més endavant, brillarien amb llum pròpia. El coordinador era Jaume Arnella. D’això fa més de cinquanta anys, i segueix als escenaris.

Acabat el concert, van anar a fer un pa amb tomàquet a una taverna del Pont Major. Crec que era l’única paga que van rebre per la seva actuació. Es tractava d’un concert promocional, perquè feia ben poc (1967) que s’havia format el Grup. En la tertúlia que va seguir, Jaume Arnella ens va explicar que tenia acabats tots els estudis per ser ordenat capellà. Havia aprovat les assignatures de teologia i de filosofia amb bona nota. Però, per ser ordenat sacerdot, ho havia de consentir el bisbe, i aquest no s’acabava de decidir. Segurament la vida de joglar de Jaume Arnella, no li feia el pes!

Ignoro com va acabar el tema, però Arnella va penjar els hàbits abans de que se’ls imposessin. I el clero es va perdre un bon capellà.

Eren concerts plens de joia i futur. El lema era “els temps estan canviant” i les lletres i músiques –inspirades en el folk americà– trametien alegria, optimisme, antimilitarisme, pacifisme, igualtat... Conservaven una certa innocència, però tenien clar que era imprescindible que “les coses” canviessin. Un desig fervent, embolcallat amb belles melodies. Però encara faltaven set anys perquè el dictador morís i se n’anés a l’altre barri.

Passat el temps (2001), alguns membres d’aquell Grup de Folk editaren un nou disc amb el títol Els temps encara estan canviant. I és que l’últim que es perd és l’esperança.