La bona mort s’obre camí

No puc ni vull evitar-ho. L’aprovació definitiva la setmana passada, ara sí, de la llei de l’eutanàsia i el suïcid assistit amb la promesa que es farà efectiva en menys de tres mesos, m’omple d’alegria. No, no soc ni cínica ni frívola ni mala persona. És només que, després d’haver rebut una de les grans lliçons de vida dels familiars de les persones que van decidir morir en el seu moment, no tinc cap més opció. Eutanàsia, per als que no ho saben, prové del mot grec euthanasia, que literalment es tradueix com a “bona mort”, i fins ara, en aquest país, estava prohibida. Això vol dir que en ple segle XXI, amb els millors avenços mèdics i de salut i amb una tecnologia capaç de superar-se cada dia, quan algú afectat per una malaltia terminal o degenerativa i amb plena consciència dels seus actes decidia posar fi al seu patiment, no era escoltat. I no tan sols això. A més, era obligat a continuar una existència que per a ell o ella havia perdut tot el sentit i havia d’acceptar que la seva mort havia quedat en mans dels estranys.

DEBATRE a l’entorn de LA MORT és una de les assignatures pendents que tenim com a societat. Estem tan avesats a aprofitar cada segon de la nostra vida que acabem creient que sempre hi haurà un darrer moment on reflexionar sobre el final. I no és així. No pretenc, perquè en defujo, alliçonar, que a partir d’ara cadascú es prengui una estona de manera periòdica per interioritzar la seva mortalitat i adonar-se de com canvien les prioritats quan ens adonem que tenim un cos tan fràgil. La pandèmia que continua amenaçant-nos n’és el darrer exemple, però no és l’únic. Precisament treballant en un reportatge sobre l’eutanàsia em vaig sorprendre més d’un cop i més de dos debatent més quin tipus de vida voldria tenir abans d’abaixar la persiana. Algunes de les respostes van ser fàcils i van sortir soles. D’altres, no tant. Perquè la llibertat indiscutible per viure com volem, o més aviat com podem, assolida amb anys de lluites pels drets més fonamentals, grinyola quan està condicionada per un sol tipus de mort. Una mort decidida per convencionalismes religiosos o socials que, en el seu moment, van establir unes regles genèriques no aptes per a tothom. Espanya es converteix amb aquest pas endavant en el setè, només el setè, país del món que ha regularitzat l’eutanàsia. Sorprèn gratament que s’agafi embranzida en un àmbit tan delicat per part d’un estat que de lliçons de justícia social en pot donar ben poques.

COM ERA D’ESPERAR, la dreta moderada, cada cop més pressionada pels poders fàctics, i la ultradreta del pit al descobert i aroma de colònia Varón Dandy han mostrat el seu desacord absolut i ja han amenaçat de portar la llei al Tribunal Constitucional que tots reconeixem per les seves sentències “exemplars”. Què és el que no han entès? Ni com diuen és l’evidència del fracàs del sistema sanitari ni molt menys “la legalització de la inhumanitat”. La gent que triï morir i que fins ara no tenia els mateixos drets que aquells que decideixen continuar amb els tractaments pal·liatius, ho podrà fer amb la seguretat de ser ben atesa, de no haver de fugir fora del país a buscar una resposta que aquí se’ls negava i que no haurà de morir sol o sola, sense la companyia de cap familiar, per evitar involucrar-los en un delicte. No es tracta de criminalitzar un col·lectiu, es tracta d’igualar el seu dret a viure la seva vida i a decidir la seva mort com els convingui.

LA NORMATIVA, PERÒ, neix encotillada per la por de ser fiscalitzada amb lupa des del primer minut. Per això les entitats defensores del dret a morir dignament ja han alertat que s’han de buscar els mecanismes perquè el seu desplegament no acabi fent més mal que bé. És a dir, que el procés que hagi de seguir la petició del demandant no s’allargui més que el temps que li queda per viure. Seria francament irònic, i imperdonable, que un cop aprovada l’eutanàsia quedés encallada per la lentitud administrativa d’un sistema que fa les coses de cara a la galeria. Un últim apunt. A tots aquells que s’estiren els cabells assegurant que s’ha tirat pel dret, que s’ha industrialitzat la mort i que no s’ha consultat la societat sobre la conveniència o no de legalitzar l’eutanàsia i el suïcidi assistit, cal recordar-los que el suport explícit a la mesura s’enfila fins al 88%, segons les darreres enquestes, i en trenta anys s’han arribat a presentar cinc proposicions de llei al Congrés.