La cobdícia entre nosaltres

L’expressió cobdícia s’aplica al qui estima sobretot el diner i que mai no en té prou. Estic parlant d’homes i dones rics que tenen consciència, a més, que una bona pila de diners els donarà també poder polític. Vaig treballar vint-i-tres anys a la banca i he vist i he tocat la cobdícia de prop, ja que els banquers figuren en la primera fila dels personatges cobejosos. Però el nivell de cobdícia ha canviat amb els anys i m’ha interessat seguir-lo. La meva experiència sobre el terreny em va impulsar a escriure La cultura de la cobdícia (2009), una expressió del president Barak Obama que trobo molt adequada. Tres anys després vaig comprar a Nova York una petita joia: un llibre de Jeff Madrick que porta per títol Age of greed (L’edat de la cobdícia), en el qual fa una explicació molt detallada sobre la cobdícia als Estats Units, amb noms i cognoms. L’autor, que és nord-americà, diu que aquella edat va començar al voltant del 1970, una afirmació que coincidia amb la meva experiència personal. Sempre hi ha hagut bons representants de la cobdícia, però és aleshores que comença l’etapa en què el fenomen individual es converteix en col·lectiu. Vaig pensar que el tema era força atractiu i que veuria uns quants llibres més sobre el tema. Però no se n’han publicat.

La cultura de la cobdícia com a fenomen col·lectiu neix quan el món financer i els lleons de les finances s’han oblidat de les conseqüències de la Segona Guerra Mundial i han perdut la por a les institucions reguladores de les finances que es van crear un cop acabat el conflicte. En el llibre esmentat de Madrick, figuren les operacions fetes pels protagonistes, de manera que si el lector coneix una mica el món dels bancs i de la borsa pot fer un judici adequat del que feien aquells genis. L’etapa iniciada el 1970 s’acabà el 2007-2008, quan suspèn pagaments el banc Lehman Brothers i la majoria dels grans bancs han d’ensenyar les seves vergonyes. El món financer se salvà gràcies a una injecció fabulosa de dòlars –ordenada per Barack Obama– que va aconseguir evitar la fallida de molts bancs americans i una crisi mundial. En els capítols que Madrick dedica a la crisi del 2008, l’adjectiu més utilitzat és “estúpid”, aplicat als banquers, sense cap por per les querelles que li podrien caure, que són les que jo rebria si fes el mateix.

Malauradament, després del 2008 la cultura de la cobdícia continua sent un fenomen col·lectiu. Tot i que alguns banquers, auditors i gestors de fons d’inversió descansen a la presó –un lloc molt adequat per rumiar sobre la naturalesa de l’ésser humà i la seva en particular–, altres continuen fent el mateix, sempre que no hagin quedat sense recursos, perquè aleshores els han de demanar als amics que no han estat tan estúpids com ells; i han hagut d’aprendre a escollir millor les seves amistats i a rebutjar segons quins regals.

Les institucions econòmiques americanes i europees continuen tenint feina. No poden permetre que es repeteixi un 2008. Els va treure moltes hores de son i els ajuts monetaris concedits als bancs afectats van desequilibrar els pressupostos estatals. Espero que aquestes institucions hagin après la lliçó i ens assegurin uns anys més tranquils que els passats. O més ben dit, els l’assegurin a vostès, aquesta tranquil·litat, ja que jo confio estar en un lloc on no es coneix ni la cobdícia ni l’estupidesa humana.

La cobdícia i els estúpids que menciona Madrick, que es creuen genis financers, tornaran. Les escoles d’administració d’empreses haurien de fer una revisió del paper que han fet –no massa positiu, algunes– i el que poden fer, de molt positiu, en el futur.