De l’èxit al fracàs hi va un pas

De vegades no és fàcil saber gestionar l’èxit i cal un sentit molt acurat per llegir la realitat si no es vol fracassar. Ara sembla que Josep Tarradellas mai havia estat d’ERC, sembla un president proscrit pels republicans. Deixem-ho en Francesc Macià i reculem fins al 1933. Han passat tots aquests anys i ara ERC té l’oportunitat d’afegir un nom a la llista de presidents: Pere Aragonès. Com bé diu el portaveu oficiós d’Oriol Junqueras, en Sergi Sol, 35.000 vots més d’ara són 12.000 vots més de suara, però els dos són prou per proclamar-se vencedor i fer recaure sobre el guanyador tota la responsabilitat de negociar per formar un govern estable. Aquests 35.000 vots pesen i són la púrpura del poder i de la responsabilitat. És el pes que separa les conviccions ideològiques de les conviccions del realisme i de les servituds connaturals al poder.

Escollir presidenta del Parlament no es pot comparar amb la presidència de la Generalitat, i menys en aquest cas, perquè ja hi havia un precedent en la legislatura anterior. A més, la presidència del Parlament és un càrrec important, però del legislatiu, i mentre visqui Montesquieu, que molts el volen matar, la dinàmica de la governança és de l’executiu i és independent. Per votar un president de l’executiu cal compartir un programa, o full de ruta com es diu ara, i si a més has d’entrar en el govern, cal tenir-ne clara i compartir-ne l’estructura, l’organigrama i les dependències. I el màxim responsable de l’èxit o el fracàs en les negociacions és del candidat a president. I, malauradament, la sensació és que s’han començat a fer les coses malament. Segurament hi ha moltes raons, però no em sembla que posar com a element d’autoritat dos llibres escrits per militants destacats republicans, com fa Sergi Sol, com a full de ruta, sigui una bona estratègia, perquè les rutes no necessàriament ho han d’ésser assumides pels altres. Tampoc em sembla una bona estratègia voler fer una pinça amb la CUP, perquè cap partit es pot deixar pressionar amb una operació tan basta. Fer govern ha de ser quelcom més seriós.

La situació actual dels 35.000 vots és una mica diferent de la que era la dels 12.000 vots, perquè, per primer vegada, l’independentisme ha assolit el 52% dels vots emesos, i aquesta fita també obliga molt tot l’independentisme a arribar a un pacte; i ens equivocaríem si el nou full de ruta no evidenciés aquesta característica nova.

Segons la presidenta del Parlament, Laura Borràs, dijous dirà el nom que proposa com a candidat a la presidència de la Generalitat i la investidura s’iniciarà divendres. Em sembla bé que es tanqui aquest període d’interinitat, que ja durava massa i que si no és bo per a la política, molt menys ho és per a l’economia.

Amb aquest anunci vull creure que la informació de què disposa la presidenta és que l’acord per un full de ruta entre ERC i JxCAT és a prop; altrament, voler córrer massa podria posar en perill l’estabilitat d’aquesta legislatura, que és importantíssima per a Catalunya i que ben segur tindrà molts embats de l’exterior i de l’interior perquè fracassi, i només amb la fortalesa i cohesió del govern podrà suportar les escomeses.

El que hauríem de demanar, i penso que els catalans també tenim el dret d’exigir, és que al capdavant de les conselleries hi hagi gent preparada i amb capacitat de gestió provada. Aquesta pandèmia ens ha ensenyat descarnadament que no tothom té capacitat per gestionar amb excel·lència, i s’ha d’evitar repetir-ho.

El canvi radical que la governança catalana ens exigeix prové de la desastrosa gestió en la vacunació. És exasperant veure que en un fet tan important per a la vida i per a l’economia hi hagi aquesta parsimònia i aquesta ineficàcia que ranegen la qüestió penal. Si és un problema d’organització, es rectifica, i si ho és de subministraments, es denuncia, però els silencis també ens fan còmplices.

ERC té la possibilitat de transformar l’èxit del 52% en un gran èxit o en un gran fracàs. És a les seves mans.