No banalitzeu les diferències

A Catalunya no ha existit mai un SNP. Hi ha hagut diversos intents de crear-lo des de la celebració del Primer Congrés Catalanista el 1880. Les disputes entre les diverses faccions catalanistes, i per tant les ruptures, han estat molt més habituals. La bifurcació més evident tenia arrels ideològiques. El republicanisme que defensava Valentí Almirall a Lo Catalanisme (1886) contrastava amb les tesis clericals del bisbe Josep Torras i Bages exposades a La tradició catalana (1892), un llibre concebut per marcar distàncies equidistants tant del tradicionalisme immobilista del clergue Fèlix Sardà i Salvany com del racionalisme laic d’Almirall.

La definició ideològica, doncs, ha marcat el catalanisme, entès com un moviment de reconeixement de la identitat catalana, des dels orígens. El catalanisme no va pretendre trencar amb Espanya. Al contrari, volia reforma-la. Antoni Rovira i Virgili, Fèlix Cucurull, Josep Termes, Vicente Cacho Viu, Jordi Casassas, Borja de Riquer, Josep Pich, Enric Ucelay Da Cal o jo mateix, per citar uns quants historiadors que hi han dedicat bons estudis, assenyalen la voluntat del catalanisme d’esdevenir una mena de regeneracionisme espanyol mentre reivindicava alhora la personalitat nacional de Catalunya. Només a Madrid ho consideraven incompatible. Fou l’any 1918 quan Niceto Alcalá-Zamora, que va arribar a ser president de la II República espanyola, va etzibar a Francesc Cambó aquella frase tan repetida: “Vostè ha de triar entre ser el Bolívar de Catalunya o el Bismarck d’Espanya, però és impossible que vulgui ser les dues coses al mateix temps.” Ara hi hauria qui des de Madrid i els entorns unionistes de Catalunya estaria disposat a potenciar un nou Cambó, encara que fos més o menys esquerrà, perquè fes de Bismarck i Bolívar a la vegada, i posar fi així al moviment independentista.

La idea d’alliberament nacional, o sigui el reclam obert de la independència, és cosa del segle XX, si descomptem, és clar, el cas aïllat de Josep-Narcís Roca i Farreras, qui el 1871 ja va definir el que esdevindria el catalanisme progressista, un clar antecedent de les esquerres i del confederalisme. Ho resumia així: “Una pàtria catalana republicana, revolucionària, democràtica, compromesa amb les classes obreres i que instaurés un estat sobirà per a Catalunya… confederat amb una república espanyola.” Però fins i tot l’independentisme contemporani, covat en el si de la Unió Catalanista, especialment durant la presidència del Dr. Domènec Martí i Julià (1903), arrencava esmicolat. Alguns grups es van anar unificant sota el nom de La Reixa a partir de les detencions patides després de la primera commemoració pública de l’11 de setembre el 1901. Però seria Francesc Macià qui, prenent l’exemple irlandès, el 1919 crearia la Federació Democràtica Nacionalista i, posteriorment, el 18 de juliol de 1922, Estat Català, que es pot considerar el primer partit independentista. Ja sabem què va fer Macià el 1931 en ajudar a crear ERC, en la qual molts sectors eren federalistes i no pas secessionistes, per fer servir la terminologia de l’època. Parlar del moviment independentista català al segle XX és parlar de grups molt minoritaris, quasi residuals, d’efímera existència, i que als anys vuitanta i noranta caurien en un sectarisme inútil. Força dels mals actuals de l’independentisme arrenquen del fet que dirigents dels partits independentistes van créixer en aquestes organitzacions sectaritzades i molt ideològiques. Ja ho veié Lenin el 1920 quan va escriure L’esquerranisme, malaltia infantil del comunisme.

No hi ha política sense ideologia. La política necessita unes idees que plasmin com cadascú entén l’organització de la societat. Però una política que esdevingui presonera de les idees, de la ideologia, no serà mai completa. L’independentisme pot esdevenir residual precisament per un excés d’ideologisme, que és el que va portar els grupuscles dels anys noranta a la marginalitat i l’extremisme. Ara que s’ha aconseguit un espectacular 52% de suport a l’independentisme en relació amb els votants del 14-F, amagar-se en les diferències ideològiques per no unir forces és un error històric. No es tracta de banalitzar les diferències entre cada grup, però avui la discrepància entre els tres partits independentistes és més estratègica que d’idees, si exceptuem algun dels 11 partits de la CUP, precisament els que són antisistema però federalistes. No entendre que l’Estat és l’enemic a batre i que sempre furgarà en les discrepàncies, és una manera de tornar al principi, quan les divergències ideològiques eren insalvables i el catalanisme, un corrent d’oposició.