Catalunya despullada (1)

Catalunya està despullada de totes les seves grans empreses. Mentre els nostres polítics de primer nivell discuteixen i es barallen per arribar a un acord per nomenar president de la Generalitat, l’economia del país s’està desfent, sense que se n’adonin. El segon rengle i el tercer de cada conselleria afectada no fan res per compensar la inactivitat dels seus superiors. Si no és veritat, que m’ho diguin!

Per començar, ens hem quedat sense sistema bancari. Fa més de cent anys que una pila de gent es proposava crear un o més bancs al servei de la nostra economia. Tots ells van fracassar, sigui per mala gestió, sigui perquè els van ajudar a caure. En aquest moment tenim o teníem dues empreses bancàries que semblaven omplir el desig de tots els economistes: l’antiga Caixa d’Estalvis i Pensions i el Banc Sabadell. En les darreres setmanes han passat coses sobre les quals hi ha hagut pocs comentaris, atret com està tothom per les converses polítiques. A CaixaBank, que està absorbint Bankia, hi ha uns executius castellans, mentre que el president del grup, Isidre Fainé, amb 78 anys, es troba en una situació en què no sé si mana o no. CaixaBank té el domicili social en el que era el de la Caixa de València i no crec que els accionistes de CaixaBank estiguin interessats a fer 600 quilòmetres de carretera el dia de la junta. Si no és veritat, que m’ho diguin!

El Banc Sabadell ha incorporat dos alts executius no catalans que han deixat a un costat el president Josep Oliu. Tampoc sabem si deu manar o no, ja que fins i tot la premsa s’ho pregunta. En tot cas, tenim un Banc Sabadell que té la seu a Alacant –que és una contradicció– i no crec que la llengua catalana tregui el nas a la junta d’accionistes com fins ara. Si no és veritat, que m’ho diguin!

L’empresa industrial més important de Catalunya era l’actual Naturgy. No sé què diria el meu amic i gran empresari Pere Duran Farell: demanaria pel seu Gas Natural i li dirien que ara es diu Naturgy. Demanaria qui són els accionistes i li dirien que són fons d’inversió internacionals. En tot cas, seria una notícia poc agradable. Si no és veritat, que m’ho diguin!

Passem ara a l’altre costat de la xarxa i busquem si hi ha hagut bancs afavorits. Trobem en primer lloc el Santander, que ha anat integrant caixes i altres bancs, de manera que és dels primers d’Europa. Si jo hagués estat governador del Banc d’Espanya, podria haver-lo ensorrat com a mínim una vegada, quan va fer unes desastroses inversions a l’Amèrica Llatina, o després quan va comprar un banc anglès amb pèrdues. Però no va passar res, que és del que es tractava. El BBVA –els vells bancs bascos– van estar molts anys sota el control del tercer i més petit: Argentaria, que venia presidit per Francisco González, bon amic de José María Aznar, que no és precisament amic meu. Des de la presidència del BBVA, Francisco González va fer alguna mala passada als consellers bascos i els va deixar arraconats. Si no és veritat, que m’ho diguin!

El cas més gruixut és segurament el de Bankia, antiga CajaMadrid, que havia comès tots els pecats del món. Però es tractava d’una caixa amb seu a Madrid que calia conservar, ja que sense ella la capital de l’Estat es quedava sense banc propi. El govern va convertir CajaMadrid en Bankia i hi va abocar molts milions d’euros per sanejar-la. Després ha buscat la falsa absorció per CaixaBank. Mentrestant Caixa Catalunya era absorbida sense romanços pel BBVA i s’acabava així un nom que molestava. Si no és veritat, que m’ho diguin!