Primavera i metralletes

Ja han rebentat els bulbs dels gladiols urbans i flamegen al voral de la carretera com una mà fofa i enguantada tota de blanc, i han florit amb el seu groc esplendent els beneïts camps de colza de l’Empordà, i la llum, aquella llum indecisa dels capvespres de febrer, s’ha anat allargant de mica en mica fins a resoldre’s en aquesta claror tibant que en lloc d’acabar-se sembla que tot just es desvetlli. I arriba Setmana Santa, i un anticicló indulgent, i ve que per fi ens deixen anar d’una comarca a l’altra, quasi com abans, per si sentim enyorança del mar o ganes d’anar muntanya amunt per conquerir alguna espècie de soledat solar. I aquí els tenim, també, els controls de carretera, perquè sapiguem que tot això no és pas de regal, que ve rígidament reglamentat, amb policies en posició de ferms i armats amb metralletes que aturen els vehicles carregats de famílies i de nens per si de cas no porten el document prescriptiu de mobilitat. Hi ha fins i tot una estesa de cadenes de punxes a terra per si algun conductor enfollit decidís fugir. En això ens hem convertit, en delinqüents comuns per una mica de truita de patates en un tupper i un parell de Fantes per a la mainada. De debò fa falta aquest desplegament d’operatiu antiterrorista per un pícnic de diumenge? De debò cal exigir a una dona separada que ve de deixar el fill amb el seu pare el conveni de divorci o, en el seu defecte, algun correu de l’advocat que demostri l’estat civil que declara? Fins i tot els criminals tenen dret a guardar silenci quan els detenen. Però nosaltres, ai jo, encara gràcies que tenim la primavera.