Tribuna
El gust, malgrat tot, d’escriure sobre cinema
He tornat a la casa on guardo bona part dels meus llibres i hi he buscat els del crític i teòric cinematogràfic Carlos Losilla després d’haver-ne llegit els dos últims: una monografia sobre el director Raoul Walsh (Cátedra) i Deambulaciones. Diario de cine, 2019-2020 (Muga). Només de rellegir els títols, i potser sobretot els subtítols, d’alguns dels anteriors he renovat la impressió que, sense que això resulti estrany, hi ha fils que els lliguen amb els nous com si ordissin una trama. Només dos exemples que formen una mena de díptic: La invención de Hollywood. O cómo olvidarse de una vez por todas del cine clásico (Paidós) i La invención de la modernidad. O cómo acabar de una vez por todas con la historia del cine (Cátedra). Fa temps que Losilla posa en dubte la frontera entre el cinema clàssic i el modern, de manera que fins ho aplica a un director tan associat als patrons dels estudis i dels gèneres de Hollywood com Raoul Walsh, i qüestiona les formes, categories i definicions amb les quals s’explica i historia el cinema. Tanmateix, no vull dir gens que les seves últimes aportacions siguin un déjà vu. En tot allò que escriu, com ara en cada crítica d’una pel·lícula, sempre hi ha alguna cosa que, almenys a mi passa, et pot sorprendre, enlluernar, desconcertar i fer pensar.
Al seu dietari, que va anar interrompent i reprenent durant un període de temps en què va aparèixer el coronavirus, Losilla es fa les preguntes que ens hauríem de fer tots aquells que escrivim sobre cinema i que també n’ensenyem, cosa aquesta última que és molt suposar, perquè podem dubtar que hi hagi algú disposat a rebre-ho, però sobretot de la nostra capacitat de transmetre res. Quin sentit té seguir escrivint sobre pel·lícules quan potser no hi ha quasi ningú a qui l’interessi? Què importa el cinema quan, cada cop més, ocupa un lloc residual dins de la indústria audiovisual? Hem de plànyer que tanquin les sales quan la majoria d’exhibidors van convertir-les en un negoci per vendre crispetes? I, mentre sembla que es consuma la mort del cinema tan llargament anunciada, no ens avorrim d’escriure coses repetides i previsibles? Lamento simplificar allò que Losilla exposa amb una escriptura d’una elegància i subtilitat extremes que, plena de replecs, transporta una seductora malenconia.
Tanmateix, quina bella paradoxa que cada vegada que llegeixes un comentari seu no necessàriament elogiós sobre una pel·lícula (a vegades l’observació d’un mer detall que s’engrandeix) pugui arribar-te una mena d’entusiasme que et faci sentir un desig de veure-la. I és així que, parlant de la mort del cinema, Losilla no fa més que ressuscitar-lo. Davant dels seus dubtes insistents sobre el sentit d’escriure, i no només sobre cinema, em pregunto què provoca tal entusiasme. Em responc que, malgrat tot allò que Losilla pugui dir, el cinema continua servint-li per donar vida a les seves ganes d’escriure amb la capacitat de fer-ne literatura, és a dir, bellesa i pensament. I que, conservant de manera tan estranya com joiosa alguna cosa de les primeres experiències com a espectador, hi persevera un gust immens per explicar pel·lícules, encara que això es revesteixi d’una espaterrant anàlisi formal: ell suggereix que el diari es muda en assaig, però hi entreveig la narració, fins i tot quan, en pàgines glorioses, parla de cineastes “moderns”, com ara Garrel o Marguerite Duras, alliberats del capficament en el relat; o quan fa atenció a films que, en plena pandèmia, li recordaven com el noli me tangere (“no em toquis”) de Jesús es fa present en el cinema. Llegit després, si bé va publicar-se abans, el llibre sobre el “narrador” Raoul Walsh és una apoteosi del talent narratiu de Losilla i a mi ja se m’ha fet inoblidable com explica els desmais d’Olivia de Havilland (The strawberry blonde, Van morir amb les botes posades) o com els films d’aventures El hidalgo de los mares i El mundo en sus manos es muden en històries d’amor. M’han revingut les tardes adolescents en què vaig veure’ls a la tele. Però, com li és propi, alhora m’ha fet veure que Walsh és un cineasta de Hollywood que, empassegant d’una manera poc clàssica i buscant o perdent-se més del que sembla, esbossa coses que, per exemple, li fan pensar en els films de Rossellini amb Ingrid Bergman. Ningú més és capaç de fer aquestes associacions i, així, de veure-hi més. No n’he dit res, cada pàgina és un descobriment.