Epistolari singular

Benvolguts lectors. Ens trobem en plena Setmana Santa (Easter per als anglosaxons) i, a voltes, no és fàcil trobar temes adients que siguin interessants; no obstant això, l’epistolari de la repressió considero que és molt interessant. Què és això? Doncs bé, na Carme Forcadell i Lluís, expresidenta del Parlament i, actualment, presa política, que ha passat per quatre garjoles, penso que ha fet molt bé de lliurar a l’Arxiu Nacional de Catalunya 46 caixes amb milers de cartes rebudes durant tres anys de presó. I un petit secret: alguna d’aquesta correspondència epistolar la hi havia tramès un servidor.

Sense cap mena de dubte considero que aquest autèntic epistolari de la repressió és una veritable “joia” per a l’arxiu més important de Catalunya. D’altres presos polítics també han fet donació de les cartes rebudes en èpoques sense llibertat, però és molt important, és cabdal, que tota una presidenta de la màxima institució legislativa de Catalunya hagi fet donació d’aquest veritable “Tresor en majúscules” que ha anat rebent mentre era a Alcalá-Meco, Puig de les Basses, Mas d’Enric i ara, en tercer grau, a la presó de dones de Barcelona, Wad-Ras.

Les cartes als presos polítics són molt importants. Són un petit homenatge a aquestes persones que, molt injustament, encara són engarjolades. Aquesta correspondència epistolar té un punt de sentiment, en solidaritat amb uns éssers humans privats de llibertat per culpa de la indignitat d’un Estat que es cognomena democràtic i de dret però que en el fons continua arrossegant moltes rèmores i tics autoritaris i neofranquistes. Però atenció, la culpa d’aquesta vergonya en majúscules també és d’una Unió Europea que permet aquestes situacions totalment antidemocràtiques i antieuropees.

En síntesi, aquestes són cartes amb reivindicació i contingut polític ferm. Jo considero que són un document històric impactant i que, com a mínim, haurien de ser traduïdes, i després publicades, amb l’autorització de la Carme i de qui les ha escrit –un servidor hi estaria d’acord–, a les dues llengües que encara es parlen i s’escriuen en els cinc continents, la llengua de Molière i la llengua de Shakespeare.