Retorn a la terra

El trastorn provocat per la pandèmia ha canviat moltes actituds personals i col·lectives per tal de prevenir els efectes devastadors d’un virus que ha sembrat por, malfiança i desànim arreu. Quan les vacunes massives retornin la serenitat i la normalitat socials, veurem com emergeixen moltes maneres diferents de viure, de treballar i de practicar l’esbarjo. No em refereixo només a la implantació gradual del teletreball, sinó a un desplaçament considerable de persones que abandonen les aglomeracions de les grans ciutats per tornar a indrets rurals de dimensions més humanes. Segons l’Oficina Municipal de Dades de la ciutat de Barcelona, l’any passat, en plena efervescència pandèmica, la caiguda del nombre d’immigrants fou d’un 43,7% respecte al 2019. I el que és més significatiu és l’augment d’un 8% de barcelonins que abandonaren la ciutat per establir-se en poblacions de menys de cinc mil habitants, lluny de l’àrea metropolitana.

S’ha produït un canvi de tendència afavorit per les noves tecnologies i per la incomoditat de viure en grans aglomeracions urbanes, engabiats en habitacles petits, sense poder sortir ni trepitjar la terra, privats de la contemplació del pas de les estacions. Moltes persones que abandonaren el món rural en la segona meitat del segle passat, iniciant un procés de buidament dels pobles petits i sense futur, tornen ara als orígens perquè troben més avantatjós i econòmicament més viable el viure i treballar des de la tranquil·litat i el silenci d’una casa més espaiosa i amb els mateixos serveis que en una gran ciutat. Si hi ha connexió a internet i una calefacció ambiental confortable, aquest retorn a la terra serà una tendència gradual i continuada. És cert que els urbanistes ens diuen que més del 90% de persones viuran a les ciutats d’aquí a uns anys. D’acord amb aquesta predicció, la terra quedaria colgada per boscos i terres ermes desfigurades.

Hi romandria un silenci trepidant, el d’una remor tranquil·la de boscúria dorment.Les megALÒpolis gegantines comportarien un amuntegament humà irreversible deixant la natura tranquil·la, al seu aire, tornant-la als estats primigenis abans de la població del país. Penso que no serà del tot així. Hi ha moltes pistes que ens porten a pensar que l’equilibri entre el món dels urbanites i els dels rurals té una clara tendència a produir-se. Una d’elles és la gran revifalla de la literatura en molts indrets d’Europa i als Estats Units de narrar el retrobament amb la terra i els ambients rurals que són descrits per autors de renom.No em refereixo només als llibres de viatges per les interioritats de les nacions sinó a la descripció d’una vida plena però senzilla. Penso, amb un cert fonament de causa, degut al trasbals humà i sociològic de la pandèmia, que el futur més genuí, més aristocràtic i més creatiu, no el trobarem a les grans ciutats, perfectament connectades, amb informació que raja per totes bandes, on el futur serà tecnificat, obsessiu, desmanegat, per a gent que conviu encongida en habitatges diminuts o en urbanitzacions sense cap personalitat. Aquest futur de qualitat el trobarem en el món rural que quedi habitable, per molt petit i insignificant que sigui, on hi quedaran les persones que mantindran el vincle més autèntic amb la realitat.Aquest mirall retrovisor territorial era impensable només fa quinze anys Es podrà viure en el millor dels dos mons. A prop de la terra sense perdre el contacte amb el progrés. Les nocions d’espai i de temps ja han canviat en comprovar que en la vida ordinària viure en temps real serà una de les conquestes més fabuloses de la revolució tecnològica.

Les utopies no existeixen i en el món rural es plantegen les mateixes dificultats que en qualsevol altre indret. Aquests nuclis humans escampats per la geografia feréstega i despoblada de grans extensions preservaran els trets bàsics de la civilització. No penso pas en els monestirs de l’edat mitjana. No. Vull pensar que seran llocs on es dialogarà amb la natura, com ha fet sempre el pagès i, alhora, s’estarà en contacte amb el món cultural, esportiu, productiu i tecnològic de qualsevol part del planeta. He escrit que en caminar per les silencioses fondalades o pels plans dels termes conreats penso en el privilegi de les futures generacions lliures de la contaminació urbana massificada. Hauria de ser en aquests paratges on es faci millor la recerca, on es treballi sense angoixes, on la vida tingui un sentit més proper a la realitat natural. Potser llavors podríem entendre aquella expressió que li sortí de l’ànima a Goethe dient que el món no podria existir si no fos tan senzill. L’escapatòria cap a la simplicitat és una via recomanable. I com diu el filòsof Josep Maria Esquirol en el seu darrer llibre, tot recordant la sàvia idea popular segons la qual “s’ha de procurar ser feliç amb poc”. Això, la novetat potser és que avui en aquest poc hi pot ser tot.