Un acord imprescindible

L’inde­pen­den­tisme va acon­se­guir 74 dipu­tats el 14-F, una majo­ria abso­luta que hau­ria de per­me­tre que el futur pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat fos el can­di­dat que deci­dis­sin entre aquests 74 elec­tes i, per lògica, el de la for­mació amb més repre­sen­tació. La gestió poste­rior al referèndum de l’1 d’octu­bre va tenir molts errors –en part, forçats per la repressió–, però la qüestió fona­men­tal era ante­rior: el fet de no haver pac­tat un full de ruta, però no una teo­ria, no, sinó una guia que recollís què calia fer en cada moment tenint en compte els movi­ments del rival, un rival tan poderós com un estat. I aquell error per­du­rarà si l’acord que tan­quin els tres grups inde­pen­den­tis­tes no inclou, jus­ta­ment, què cal fer davant de cada movi­ment de l’Estat, quin és el paper de l’exili i les denúncies als orga­nis­mes inter­na­ci­o­nals, quin és el paper dels pre­sos, dels ajun­ta­ments, la relació amb el veri­ta­ble motor del procés, la gent al car­rer, arti­cu­lada en enti­tats o no, etcètera. I, sobre­tot, si no es pacta com s’han d’afron­tar els rep­tes davant dels quals un movi­ment tan hete­ro­geni com l’inde­pen­den­tista actual tindrà, segur, dife­rents opi­ni­ons.

Tot ple­gat no és fàcil, però és clau perquè el govern que sigui un reflex d’aquest acord fun­ci­oni. Ei, i com un govern de coa­lició de qual­se­vol país del món! És a dir, no pas monolític, sinó plu­ral davant de molts temes, però eficaç i, sobre­tot, amb un horitzó, social i naci­o­nal, clar. I com que tot això no és fàcil, tam­poc cal posar-se massa nerviós si encara estem uns dies així, amb un govern, inde­pen­den­tista, per cert, pro­vi­si­o­nal. Ara, el pro­blema rau en si el fet de no arri­bar a acords no té a veure amb això, si no s’està dis­cu­tint com afron­tar el futur en un camí que serà llarg però ha de ser segur cap a la inde­pendència. Si escol­tes els líders d’ERC i de Junts, sem­bla que la distància que els separa sigui monu­men­tal; si lle­gei­xes els seus pro­gra­mes elec­to­rals i les seves ponències polítiques, no entens que no hagin pac­tat encara. Per tant, pressa rela­tiva (perquè estem enmig d’una crisi social, cer­ta­ment) però, sobre­tot, intenció d’arri­bar a acords. Si amb 74 dipu­tats no hi ha acord, els 600.000 vots per­duts el 14-F seran una broma en les pro­pe­res elec­ci­ons.