Un acord imprescindible

L’independentisme va aconseguir 74 diputats el 14-F, una majoria absoluta que hauria de permetre que el futur president de la Generalitat fos el candidat que decidissin entre aquests 74 electes i, per lògica, el de la formació amb més representació. La gestió posterior al referèndum de l’1 d’octubre va tenir molts errors –en part, forçats per la repressió–, però la qüestió fonamental era anterior: el fet de no haver pactat un full de ruta, però no una teoria, no, sinó una guia que recollís què calia fer en cada moment tenint en compte els moviments del rival, un rival tan poderós com un estat. I aquell error perdurarà si l’acord que tanquin els tres grups independentistes no inclou, justament, què cal fer davant de cada moviment de l’Estat, quin és el paper de l’exili i les denúncies als organismes internacionals, quin és el paper dels presos, dels ajuntaments, la relació amb el veritable motor del procés, la gent al carrer, articulada en entitats o no, etcètera. I, sobretot, si no es pacta com s’han d’afrontar els reptes davant dels quals un moviment tan heterogeni com l’independentista actual tindrà, segur, diferents opinions.

Tot plegat no és fàcil, però és clau perquè el govern que sigui un reflex d’aquest acord funcioni. Ei, i com un govern de coalició de qualsevol país del món! És a dir, no pas monolític, sinó plural davant de molts temes, però eficaç i, sobretot, amb un horitzó, social i nacional, clar. I com que tot això no és fàcil, tampoc cal posar-se massa nerviós si encara estem uns dies així, amb un govern, independentista, per cert, provisional. Ara, el problema rau en si el fet de no arribar a acords no té a veure amb això, si no s’està discutint com afrontar el futur en un camí que serà llarg però ha de ser segur cap a la independència. Si escoltes els líders d’ERC i de Junts, sembla que la distància que els separa sigui monumental; si llegeixes els seus programes electorals i les seves ponències polítiques, no entens que no hagin pactat encara. Per tant, pressa relativa (perquè estem enmig d’una crisi social, certament) però, sobretot, intenció d’arribar a acords. Si amb 74 diputats no hi ha acord, els 600.000 vots perduts el 14-F seran una broma en les properes eleccions.