Tribuna
Bruixes i dolentes
La meva padrina paterna, Herundia Besora, solia fer pràctiques màgiques. A part del joc de cartes habituals (el dels quatre colls: espases, bastos, oros i copes) treia el mal donat (dit també ullprès) a tots els membres de la família, quan patíem aquella mena de malestar indeterminat causat per una bruixa o un bruixot que et malmirava per enveja o pura malícia.
El mal donat o ullprès és allò que en castellà en diuen “mal de ojo”. Com que només hem vist pel·lícules doblades a la llengua del cadastre, n’hi ha que no coneixen com es diu tradicionalment a casa nostra, la qual cosa és un afegit més a la trista situació lingüística que patim al país. El meu padrí patern (padrí i padrina és com al Camp de Tarragona diem als avis), Josep Nolla, era pagès, però també saurí i, a més, era qui un cop trobava la veta d’aigua amb el rellotge de butxaca en feia el pou. No només s’hi jugava el prestigi, també la feina, perquè si no sortia aigua no el contractava mai més ningú. En canvi, en va viure.
Recentment una revista catalana de divulgació històrica que té moltes coses bones, però que de tant en tant pateix de certes ínfules pretensioses, ha fet un número dedicat a la persecució de les bruixes a casa nostra. Tot i que ja fa temps que se sabia que les penjaven per aprofitar les forques i no malbaratar llenya (tret del que ens ha fet veure Hollywood en excés), ens han venut la visió marxista que tot plegat fou una histèria col·lectiva producte de la superstició de gent ignorant. Que algunes dones (i alguns homes, no ho oblidem) acusades de bruixeria eren innocents, és indubtable. Que moltes acusacions van ser obra d’enveges i odis personals, no cal ni dir-ho. Però pensar que totes eren angelets baixats del cel, és, si més no, pueril.
La meva relació amb el món que avui dia en diuen esotèric, no només em ve de família. A posteriori, m’he mogut en aquest món estrany, coneixent tant estafadors de primer ordre com persones tocades per una gràcia indefinible, capaces de produir fenòmens del tot inexplicables. Per tant, com que conec amb profunditat el món de la bruixeria actual, més tots els estudis als quals he dedicat gran part de la meva vida, puc assegurar que si bé és cert que moltes dones innocents van ser penjades sense cap motiu, n’hi va haver que potser no eren tan innocents com ens volen fer creure uns historiadors que coneixen des de fora aquest món.
En ple segle XXI he vist de primera mà com certes persones que van a consultes de bruixes i bruixots han posat un xec en blanc al seu davant demanant la desaparició o la impotència o la submissió amorosa o econòmica d’un familiar concret. De la mateixa manera que això es fa ara, es va fer, com també n’hi ha testimonis escrits, quan es perseguien dones presumptament marginades. La bruixa pot acceptar o no la tasca encomanada. Moltes et diran que mai no faran cap mal a una tercera persona. En canvi, us puc assegurar que n’hi ha que han agafat el xec i les conseqüències ja us les podeu imaginar.
La majoria de la gent no s’ho creu. Tanmateix jo no parlo de fe, sinó de fets que fins que no els contemples de manera presencial et semblen impossibles. La justícia actual tampoc no actuarà mai, perquè ells mateixos se’n riuran d’uns fets d’aquestes característiques. Tanmateix passa. I encara que us penseu que no giro rodó, us asseguro que hi poso la mà al foc i no em cremaré. Pretendre que la societat de fa uns segles era supersticiosa i estúpida és propi de la visió històrica que s’ha ensenyat en els darrers temps en el nostre país. Almenys, no pas més supersticiosa i estúpida que avui dia.
Convertir uns fets que no es poden jutjar amb la mentalitat irreligiosa del segle XXI, en una reivindicació contra la repressió innegable de la dona, és no conèixer una realitat sobrenatural que, independentment del poder i de la forma i estructura de la societat de cada temps, corre paral·lela a la història oficial, cosa que els historiadors circumspectes sempre han menystingut. Pensar que tothom és innocent i bona persona, que el mal, vingui d’on vingui, no existeix, i que es posi en un mateix sac casos que caldria veure i analitzar separadament, és senyal de l’existència d’experts adoctrinats i d’una societat molt infantil, la qual cosa és extremament preocupant.