SOS adolescents

Faig ser­vir aquesta tri­buna per par­lar en nom dels pares i mares que tenen fills amb pro­ble­mes de salut men­tal: els dono la meva veu, que pot­ser els costa fer-se sen­tir. Feu l’esforç d’ima­gi­nar-vos qual­se­vol desgràcia –la vida n’està plena– que us pugui pas­sar: un des­no­na­ment, la mort de la pare­lla, una malal­tia inca­pa­ci­tant, una vio­lació, un acci­dent molt greu... Doncs tot això no és res que es pugui com­pa­rar amb el dolor que pro­voca el sofri­ment d’un fill.

El sofri­ment físic o psi­cològic d’un fill o d’una filla és el calze més difícil de beure. Un fill és l’última per­sona al món que vol­dries veure patir. Saber que li fan bullying o que no és accep­tat pels com­panys, o que no s’agrada, o que ho suspèn tot, o veure el seu sofri­ment perquè és un nen que se sent i vol ser una nena... Veure’l depri­mit, angoi­xat, tan­cat a l’habi­tació, pre­gun­tant-te en silenci i amb els ulls buits què em passa, mama?, per què em passa això, papa? Quin pare ho pot resis­tir sense que se li esquinci el cor? Com li pots treure la por que té? Com pots treure for­ces de no saps on per aju­dar-lo quan veus que s’ha fet talls als braços i les cames, aque­lla pell tan suau que no fa gaire peto­ne­ja­ves amb delit: es fa mal de tanta angoixa que té. Com et recu­pe­res de l’espant de veure que el teu fill busca a inter­net pàgines que par­len de mane­res efi­ci­ents de suïcidar-se? Qui us ajuda? Perquè el teu fill neces­sita ajuda urgent, i tu també.

Tot això és el que viuen les famílies amb nens o ado­les­cents amb un pro­blema men­tal, digues-li ansi­e­tat, tras­torns del com­por­ta­ment ali­men­tari, fòbies, aïlla­ment, con­duc­tes auto­le­si­ves, intents de suïcidi... Aquesta pandèmia que vivim són per­so­nes que es moren a les UCI, són per­so­nes arruïnades i són també malal­ties men­tals que bro­ten o que rebro­ten i que s’acar­nis­sen amb els més joves. El con­fi­na­ment ha estat un gran caldo de cul­tiu: alguns tras­torns han nas­cut en aquest temps, d’altres ja hi eren i han empit­jo­rat.

El sis­tema català de salut és fort, i ho podria ser molt més sense les reta­lla­des que hi va fer l’Artur Mas. La cara més bona del nos­tre sis­tema és el per­so­nal sani­tari, que és extra­or­di­nari. Crec que la gestió de la pandèmia ha estat rao­na­ble­ment bona. Però el trac­ta­ment i l’atenció que Salut dona als joves amb pro­ble­mes de salut men­tal, que per culpa de la pandèmia s’han agreu­jat –i atenció al que ha de venir–, no són ade­quats. El clam que hem sen­tit aquests últims dies d’alguns –pocs– pares i mares fa esfe­reir: són pares amb un sofri­ment que no els deixa viure: la por que els seus fills es morin –una por fona­men­tada– sense haver tro­bat en el sis­tema de salut l’espai, la com­prensió i la solució. La soli­tud que massa sovint viuen les famílies és inac­cep­ta­ble.

Acabo amb dues notes. La pri­mera: pares i mares amb fills petits i ado­les­cents amb pro­ble­mes men­tals: uniu-vos. Feu xarxa, asso­cieu-vos, ven­ceu els tabús –si en teniu– i expli­queu els vos­tres casos: la gent se’n farà creus, i vosal­tres veu­reu que sou molts que pas­seu via­cru­cis sem­blants. Neces­si­tem saber qui sou per patir amb vosal­tres i exi­gir amb vosal­tres solu­ci­ons a Salut. Perquè –i aquesta és la segona nota– Salut té tota la res­pon­sa­bi­li­tat d’aquests nens i nenes, noies i noies, que estan malalts. Se’ls ha d’aten­dre. Sal­var. Ja no accep­tem més la res­posta comodí: no hi ha més llits, hi ha una llista d’espera molt llarga, no el podem accep­tar, és massa jove, la crisi que pateix el vos­tre fill no és prou –prou?– aguda, l’asse­gu­rança esco­lar no la hi cobreix el cen­tre pri­vat perquè fa 2n d’ESO... No, ja no ho volem sen­tir més. Espa­vi­leu, govern: feu més pla­ces públi­ques –4.000 euros al mes és el que val una residència pri­vada; qui pot pagar 4.000 euros?–, més residències, incre­men­teu la inversió en salut men­tal –som a la cua d’Europa–, poseu tots els mit­jans ade­quats per detec­tar o miti­gar l’impacte d’aquests tras­torns. Coor­di­neu-vos bé, for­meu espe­ci­a­lis­tes, acti­veu la primària. Feu el que hàgiu de fer per donar res­posta imme­di­ata als nos­tres fills. No és accep­ta­ble cap demora en el diagnòstic ni en el trac­ta­ment. Teniu la seva vida a les vos­tres mans. Vides joves que pen­gen d’un fil, i no hi ha temps per per­dre.