“No tots hem de parlar com en Ramon Pellicer”

No. De correctors, en conec molts. A molts els admiro, alguns són grans amics, i en general n’he après molt. D’ençà que vaig començar a TV3 l’any 1988 fins ara, he anat recollint totes les correccions que m’han anat fent. Són molt interessants i molt diferents les que em feien aleshores de les que em feien el 2012 i de les actuals. Han canviat els criteris, però tots fan una feina excel·lent. L’únic que els demano, i estic segur que els d’El Punt Avui també ho entendran, és que tinguin cintura, que no apliquin la normativa de manera automàtica.

Seria molt important que el diccionari normatiu, i també el descriptiu, del qual després parlarem, tinguessin marques geogràfiques. És molt diferent dir calcetins a Badalona que dir-ho a València, a Castelló o Alacant. Paraules que són normals en un territori en d’altres són simplement un calc del castellà. D’alguna manera cal ser conscients del nostre català natural i que no sigui un calc. No tot és vàlid per a tothom. El problema del català no són els seus dialectes, són els calcs mimètics del castellà; això ho hem d’evitar. I sobre això anava Control de plagues.

Una mica de tot, tants caps tants barrets. Hi ha partidaris d’aplicar la normativa amb els ulls clucs i hi ha divulgadors partidaris de tenir corda, d’avenir-se amb els diferents registres formals. Això ho tenen totes les llengües; sembla que el català hagi inventat aquesta distinció però no. No em sento especialment criticat.

Ha fet molt de bé. La llengua catalana sense TV3 no podríem imaginar on seria. Encara més: la llengua catalana tampoc seria on és sense la immersió lingüística, tot i que en alguns centres s’ha relaxat o no s’ha aplicat bé. Són casos puntuals; la immersió ha estat un benefici durant els darrers 35 anys. Ho dic perquè en funció de les nostres expectatives decebudes tendim a criticar TV3 i la immersió, però hem de ser positius.

Sobre com s’ensenya el català a l’escola, i jo ho puc constatar a través del meu fill, no hi estic ben bé d’acord, perquè és un ensenyament molt normativista, i trobo que poc expressiu i poc arrelat a la naturalitat de la llengua. El nen de pares i mares catalanoparlants ja rep el que ha de rebre a través de la família, però, en canvi, el de família castellanoparlant ho rep tot a través de l’escola. I també a través dels dibuixos animats i altres canals, cada vegada més minsos. Jo quedo esgarrifat, per exemple, veient com es programen al Canal 33 dibuixos animats sense paraules, com la Pantera Rosa, posats en les millors hores d’audiència per als nens. Tornant a l’ensenyament, s’ha centrat molt en l’ortografia i no tant en la riquesa de la llengua, que és immensa. I molt popular. La llengua dels nens no és la llengua antiga dels avis: tenen argot propi. Tot això queda sempre una mica al marge en funció de les grans autoritats, que són els escriptors en català d’altres dècades i que es posen com a model, i això a mi m’espanta una mica.

Si ens grinyola una mica, no ens hem de posar pedres al fetge. La Rosalía fa una cançó en què diu la paraula cumpleanys i n’hi ha que es posen a gemegar, però resulta que l’escolten milions de persones arreu del món i això és una meravella. És el mateix que va passar amb el reflexada de Sau. L’altre dia parlava amb un amic que va deixar anar “tinc lamparons” a la camisa. En aquell moment no es va recordar de dir llàntia, solfa, taca o medalla. I no passa res, perquè havia dit un castellanisme en una conversa de cinc hores. Per castellanismes presents en el llenguatge col·loquial, sembla que el català s’hagi de morir. No, el català no es morirà per aquí; es morirà per falta de vida, per encarcarament. No ens han de preocupar els castellanismes escadussers. Al llarg de la vida, la llengua va canviant. Cadascú de nosaltres parlem diferent als 50 anys de quan en teníem 20. Amb 15 anys, jo mateix era incapaç de dir tanoca, em semblava una paraula resclosida. Ara en tinc 58 i ho dic al meu fill. Tot evoluciona.

Sí, perquè aquest argot el tenim. Amb paraules que han nascut de dins i que es poden emprar perfectament. Que no hi ha traficants de droga catalans? Que no hi ha lladres catalans? És clar que n’hi ha, i tota mena de delinqüents. I bé que s’expressen. Potser no des d’una òptica normativa, però parlen.

Al segle XVII, en Serrallonga no sabia castellà. Sobre això tinc un llibre fet, El castellà, la llengua del costat, en què explico que als catalans ens va costar molt aprendre el castellà, fins al segle XIX.

La paraula guai la diuen ja tres generacions. Potser que ens la comencem a mirar amb bons ulls. L’IEC ha fet un artefacte prodigiós, que és el diccionari descriptiu: ha agafat la llengua tal com és ara i l’ha descrita, amb 110.000 entrades, amb els seus filtres corresponents. El diccionari normatiu en té 70.000, de manera que hi ha 40.000 entrades que queden als llimbs i que formen part del català natural. El diccionari no ho pot tenir tot, és cert, però no podem condemnar paraules a l’oblit i a la desaparició. Les paraules han de respirar en els mitjans de comunicació perquè la gent les faci seves.

Sí, perquè es confon el registre formal amb el registre natural. El registre formal té uns àmbits molt específics: als informatius, al món laboral, al Parlament de Catalunya... Ara bé, en el nostre català, en un 90% dels casos fem servir el registre col·loquial, el de tu a tu, el dels magazins de les ràdios...Tot això són registres informals, amb xerrameca, actualitat, entreteniment... És català popular i l’hem de tractar com a tal, però a vegades tendim a la rigidesa dels informatius, com si els catalans volguéssim parlar tots igual que en Ramon Pellicer, i no cal.

[Riu] Sí. La meva proposta és que convisquem tots i no ens fem mala sang. Amb guixeta o taquilla, uns diuen que és un castellanisme i d’altres, un gal·licisme. Hi ha gent del teatre que parla de la “guixeta inversa”, que és una modalitat de pagament, i gent que diu “hem fet una bona taquilla”... Totes dues estan bé. Endavant les atxes. Hi ha milers de casos de dues entrades en català, com vidu i viudo. Milers.

És així. Segons al restaurant que vas, tenen xarrup o tenen sorbet. A Can Pep de Banyoles tenen xarrup i a Ca la Martina de Roses, sorbet. I no passa res.

És clar. Però si per raons d’ultracorrecció arribéssim a dir Ramó, caldria acceptar-ho com una modalitat de Ramon i no passaria res. Si la paraula va guanyant terreny, tot és evolució, tot són maneres internes d’actualització de la llengua.

L’altre dia un lingüista em deia: “El català té molts racons.” I jo li vaig respondre que potser que no en tingués tants. Una llengua feta amb racons arriba un moment en què és endimoniada. Hi ha lingüistes que, en sentir la paraula senzill, es posen les mans al cap, perquè la senzillesa desmenteix tots els seus estudis.

[Riu] Sí. Proximitat, cordialitat i alegria convenen a tothom. Deixant la política a banda, jo soc partidari d’esforçar-nos, d’afrontar les coses sense un pessimisme còmode. Això sí, cal avançar amb esforç i també amb pressupost. No només des de la Generalitat de Catalunya, també des del conjunt de la societat, des de les empreses, les entitats, i des de tots els estaments, començant pels nostres ajuntaments, que no tenen oficines de divulgació lingüística.