El mal menor

Hem de pensar que el benefici és més gran que el perjudici, i això que parlem de morts. Són els esforços per retornar-nos la confiança en la vacuna d’AstraZeneca. Les anades i vingudes per l’efecte mínim i rar d’alguns trombes amb resultat de mort, i els criteris canviants han estès la incertesa sobre tots aquells que no tenim altra alternativa que confiar en el saber i coneixement de científics. S’administrarà a la gent d’entre 60 i 69 anys, i per a aquells d’altres edats que ja en tenen una dosis ja s’acabarà de pensar el què. Una dosi ja garanteix un 70% d’immunitat. Toca esperar que n’arribin d’altres fabricants per fer d’aquest mes d’abril el mes de la gran vacunació. De la vacunació massiva que permeti avançar en la lluita contra la Covid. El principi que ens guia és el mal menor. I el que assumim, el de l’escepticisme, el recel. Ja estava prou estès però la pandèmia el fixa. I si no tenim prou vacunes, confinaments. I potser la comarca acabarà cedint protagonisme a la vegueria, que es veu reivindicada a contrapel, o a la regió sanitària. Ens ofeguem en l’àmbit estricte del mercat setmanal que va inspirar les comarques i volem moure’ns. Com aquest cas de l’últim viatge d’un home amb malaltia terminal, que va anar fent ruta ja mort i embolcallat, fent serena companyia durant tres setmanes al conductor i parella seva. El desig de tombar, de girar, de fer camí, ni que sigui per veure món, per redescobrir paisatges, ni que sigui com a mal menor, fins i tot quan ja no hi siguem. Com diu Norbert Bilbeny, no és el mateix la realitat que l’aparença, la veritat que l’opinió.