‘In dubio pro reo’

La fiscalia demanava quasi tres anys de presó per als cinc acadèmics de la Sindicatura Electoral de l’1-O. No tenien ni una prova que haguessin comès cap delicte, però això no va impedir a la fiscalia afinar una acusació inconsistent per usurpació de funcions i desobediència, que se sumava a la petició d’inhabilitació. La magistrada que ha absolt els síndics ho ha fet pel conegut principi jurídic de l’in dubio pro reo, que obliga a provar els fets delictius i, en cas que no hi hagi proves suficients, obliga el jutge a afavorir l’acusat. Probablement la fiscalia ja tenia clar que això només podia acabar en absolució, però li era igual perquè ha aconseguit el que volia: fer viure tres anys i mig amb la soga al coll les persones acusades, condemnar-les a una tortura processal que ha perjudicat el seu entorn personal i les seves carreres professionals. El mateix estat de suspens amb què viuen, des de fa anys, desenes d’imputats per l’1-O, com la trentena de persones processades al jutjat número 13 que segueixen esperant el judici. Passen els anys, la causa segueix oberta sense novetats, i cada dia que passa és un dia més a favor dels poders judicials i polítics que busquen, judicialitzant el conflicte, sembrar la por entre tots aquells professionals que tinguin la temptació de treballar per la causa sobiranista. Aquesta setmana ha fet tres anys i mig que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart van ingressar a la presó, i el seu compromís segueix intacte. En aquest cas és evident que la seva condemna i la de la resta de presos polítics van seguir un altre principi que només se sol veure a la justícia espanyola i en especial quan es tracta de jutjar independentistes catalans: el de l’in dubio contra reo.