Qui mana de debò... encara?

La primera evidència és a les ràdios i les TV capdavanteres en català. No només per la normalitat amb què accepten una anormalitat democràtica com la del país i posen en titulars i en boca dels tertulians les eleccions madrilenyes com si fossin les d’aquí, sinó per la llengua; cada vegada més col·laboradors habituals –no pas els experts– s’hi expressen en espanyol, com si fos tan difícil aprendre la llengua dels oients o com si no hi hagués gent que pot dir el mateix en català. La colonització ja és també lingüística on no havia entrat encara. Un altre cas. Els representants del 52% estan enrocats, tot i ser la majoria pel que fa a l’objectiu que els defineix com a independentistes. Però un govern necessita uns diners que no té i que, si li arriben, ho farà amb unes contrapartides que haurien de ser inassumibles. I, si el seu parlament només pot fer lleis que agradin als jutges del TC, per què el vol el país? Amb la necessitat que passa la gent, no s’entén que alguns visquin de funcions simbòliques. Potser les decisions orientades al respecte, la dignitat i el benestar dels ciutadans tenen un preu alt, però cal prendre-les i jugar-se-la. És el que fa la gent cada dia. I no cal esperar la milionada europea que serà l’enèsima engalipada del segle.

I, per acabar, els jutges, els déus actuals després del cop d’estat togat. Fan i desfan decisions polítiques, sanitàries, sobre qüestions de gènere o assumptes econòmics. S’immisceixen en tot. Són experts en qualsevol cosa, diguin el que vulguin les lleis, que utilitzen com un embolcall amb finalitats que tenen poc a veure amb el sentit comú. Els tertulians desbarren perquè els paguen per parlar, els polítics menteixen perquè estan en campanya contínua; però, dels jutges, “su palabra es la ley”!