Qüestió de mèrit

Macron ha anunciat que reformarà l’Escola Nacional de l’Administració (ENA), que ha format els alts funcionaris francesos des de 1945. L’ENA va ser una iniciativa de De Gaulle, conscient que la desfeta de 1940 no va ser tant militar com per incompetència i covardia de les elits.

Tot i que inicialment l’ENA va complir la seva missió de renovar la cúpula de l’Estat amb un sistema meritocràtic, en les darreres promocions hi havia multitud de “fills de” i gairebé cap fill d’obrers. Els beneficiaris de la meritocràcia no la volien per als seus descendents.

Que un país estigui gestionat pels millors és potser la mesura que pot crear més prosperitat a llarg termini. Però la meritocràcia no és un punt d’equilibri i s’ha de vetllar per mantenir-la. Molts sistemes occidentals són còpies del mandarinat de la Xina imperial, en què els funcionaris de l’Estat sortien d’uns exàmens en què només aprovava l’1%. Aquesta elit va fer pròspera la Xina durant segles, però molts argumenten que més tard va provocar la decadència de l’era moderna. Els mandarins, formats amb un temari de l’època de Confuci, no volien prendre riscos nous (com l’exploració oceànica) ni entenien el món modern.

A Espanya hi ha un sistema d’oposicions teòricament meritocràtic però més antic i amb més vicis que l’ENA. Els tribunals amb exposició oral, els preparadors privats i el cost enfonsat de preparar oposicions porta a una altíssima densitat de “fills de” en certs cossos de funcionaris de l’Estat.

A Catalunya hi ha una Escola d’Administració Pública des de 1912 però cap administració autonòmica s’hi ha interessat. Ara que es parla de nou govern han sortit a relluir els centenars de persones que els partits col·loquen al govern. Substituir aquest contingent per gent preparada hauria de ser una prioritat de país.