“Quin dia, amigues, quin dia!

Un matí “clar i rialler” d’abril de fa 90 anys la periodista Anna Maria Martínez Sagi es va plantar davant de la Universitat de Barcelona per recollir l’opinió de les estudiants sobre “els fets polítics” pel reportatge que va escriure al diari La Rambla del 27 d’abril. He volgut rellegir la Sagi i les seves cròniques per escoltar les veus de les noies que aquests dies hem vist fotografiades amb les gorres frígies, amb banderes cenyint-los els cossos, com deesses republicanes, figures simbòliques però gens etèries sinó de carn i ossos, envoltades d’un estol d’homes. En elles es concentrava tota la llibertat que el concepte república pot contenir. En un moment de l’article, la Sagi fa el següent apunt arran de la conversa que manté amb les universitàries: “Totes elles volen i pensen casar-se. Cal remarcar-ho perquè les senyores de la cotilla i les polacres, com diu la companya Rosa Arquimbau, es convencin que les dones que estudien i treballen i s’emancipen no són enemigues del matrimoni.” Però què pensen de la República les estudiants que la Sagi descriu amb “l’alegria d’una vida aprofitada i d’un esdevenidor venturós”: “Hi confiàvem i no hi confiàvem. Aquests anys d’iniquitat i d’oprobi ens havien tornat un xic escèptiques. Teníem la convicció que el poble reaccionaria i triomfaria finalment.” I què van fer el 14 d’abril. Diu una estudiant de dret: “Quin dia, amigues, quin dia!”