opinió
L'agressió exigeix resposta
Catalunya i la gran majoria dels catalans rebutgen la sentència del TC que tant ha satisfet els dirigents del PP i també els del PSOE, ja que l'esmentada sentència dictada pels magistrats per ells elegits (que han exhibit, a més de manca d'autoritat ètica i moral, un discutible concepte de la democràcia), han dilapidat no només l'Estatut que, en primera instància, va ser aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005, sinó el que va ratificar el poble català. És per aquests motius que repudiem la sentència i les tres retallades a què miserablement ha estat sotmès. Retallades de què també cal responsabilitzar els líders catalans que lluiten per l'hegemonia de Catalunya. Primer va ser l'Artur Mas qui per la dèria de ser President es va vendre l'honor en pactar amb Zapatero la primera retallada. Després va ser l'actual president Montilla qui, per complaure el PSOE, va forçar que el PSC presentés al Congrés de Diputats fins a 60 esmenes a l'Estatut aprovat al Parlament. Amb aquest capteniment de Mas i Montilla, Zapatero ho va tenir fàcil per aconseguir imposar la segona retallada, ja que amb l'habitual vot dels diputats catalans del grup socialista, contrari a Madrid del que solen votar al Parlament del Parc de la Ciutadella, Montilla també és responsable del desenllaç de l'Estatut. Per tant, per més que ara ell i Mas treguin pit i manifestin la seva lleialtat a Catalunya, molt hauran de canviar el seu discurs per esdevenir creïbles.
Per a la tercera retallada, van haver de passar quasi quatre anys. El PP i el Defensor del Pueblo (que sospitosament és dirigent històric del PSOE...) van presentar recurs d'inconstitucionalitat contra l'Estatut que va aprovar el Congrés de Diputats i que, a més de ser ratificat per referèndum pels ciutadans catalans, el va segellar el rei Joan Carles. Durant tot aquest temps, malgrat les teatrals recusacions que PP i PSOE feren a alguns magistrats, dels incidents entre els seus membres, com la caducitat del temps d'exercir –també la de la presidenta del TC– han aconseguit, després de fins a sis intens, dictar una sentència provocadora que, òbviament, satisfà els dos grans exponents de l'Espanya cavernícola de centralisme encegat, contrària, per descomptat, a ampliar el sostre autonòmic o a fer concessions als somiatruites federalistes del PSC. El federalisme no ha reeixit mai en el pensament polític ni en la cultura espanyola, potser perquè va néixer a Catalunya amb Pi i Margall, i el president Maragall va veure com se li moria a les mans, quan va intentar inútilment convèncer els líders del PSOE de la bondat d'un Estat federal. Amb l'intent, va perdre el càrrec...
Després de la contundent i massiva manifestació en contra de la gens sorprenent sentència del TC, entenc que hi han dos aspectes a valorar. El primer, que la sentència té una lectura inqüestionable: s'ha certificat que el diàleg amb Espanya és del tot impossible. El segon, que caldrà veure si els partits polítics presents a la manifestació sabran vehicular degudament, com reclamava la presidenta d'Òmnium Cultural, na Muriel Casals, les clares exigències, proclames i reivindicacions dels més d'un milió i mig de manifestants. La política catalana, a partir del dissabte dia 10 de juliol, no podrà seguir perpetrant els mateixos errors comesos aquí i a Madrid. Aquell “ara no toca” ja no podrà tornar a ser una evasiva recurrent. Quina eina millor poden proposar a una nació, aquells que es proclamen nacionalistes, que facilitar-li els atributs d'estat sobirà? Tampoc no seran vàlides propostes dilatòries com la que, un cop coneguda la sentència, ens oferia el president Montilla en afirmar que «caldrà refer el pacte estatutari i reforçar el pacte constitucional», car ja no hi cap pacte a refer ni reforçar. Catalunya el que ha d'aconseguir és la pròpia Constitució d'Estat independent!