opinió
Amics i enemics
Catalunya, com la resta de pobles d'això que en diuen Espanya, té amics i enemics. Els amics són els que l'entenen, en major o menor grau, els que almenys paren l'orella quan parla. Els enemics són els que ni volen saber de la diferència, que tot ho homogeneïtzen al seu patró, i que no admeten rèplica als seus plantejaments. I l'Estat, o més ben dit, l'aparell estatal del qual forma part, entre d'altres, el TC, és actualment un fort adversari. Els polítics catalans, per tirar endavant les seves propostes, han de lluitar malauradament amb els aparells de les estructures de les quals formen part, i fins i tot dins dels seus propis partits. Per tant, si volem que les nostres aspiracions avancin, hem de donar suport als polítics que almenys ens escolten, perquè no hi ha res pitjor per a l'avenç social que els polítics combreguin amb les idees de l'aparell estatal. Recordem que fa un any i mig, Felipe González, centralista, deia que “l'Estat no es podia aprimar més”. I jo vaig pensar: d'això es tracta, d'aprimar l'Estat. Ho hem de tenir clar, i més si aquest ens oprimeix. Recordem que després del primer estatut va venir la Loapa. Els aparells estatals ja deuen estar treballant fent lleis per laminar els efectes de la manifestació com el TC ha laminat l'Estatut fruit de pacte polític.
Els aparells estatals són per principi conservadors, veuen dimonis per totes bandes, tenen pors, i els polítics que volen canviar coses i fer avançar la societat en termes de justícia han de lliurar fortes batalles, que no sempre reïxen. A sobre i primer de tot, han de convèncer els aparells dels propis partits. Feina tota ella feixuga. La ciutadania hauria de pensar més en aquests fets per entendre la política, per entendre el que costa aconseguir les coses, i les dificultats que troben els polítics. El polític és un temporer, però l'aparell de l'estat és molt més sòlid, no està sotmès als calendaris electorals. A més, dominen els termes formals dels canvis, les lleis, els reglaments... i encara que els membres que constitueixin aquest aparell siguin més o menys afins al pensament dels polítics, sempre seran un fre, perquè en principi és la seva tasca. I no sempre és dolent, que sigui així. Però sí que hem de tenir clar que, si volem canviar les coses, avui dia ser d'esquerres és lluitar contra aquest aparell estatal, contràriament al que fa la dreta, que s'hi recolza sense qüestionar-lo perquè tot continuï com sempre, la qual cosa equival a practicar l' immobilisme, que ja els va bé.