Es van trobar

A Blanes, on el pare de Pia Crozet era director de la SAFA, es van trobar, i es van unir en matrimoni. Ella i Josep Tarrés. Era difícil que cap dels dos trobés una parella més escaient. Perquè la il·lusió, la fantasia, la creativitat que alenava en l’esperit de l’una i de l’altre hauria estat problemàtica amb una persona mancada de sensibilitat artística.

Allà es van casar i iniciaren la llarga travessia que els va portar fins aquí. Enamorats ambdós de Girona, vivint tot primer al carrer de la Força, decidiren –diem nosaltres– que la ciutat no podia per més temps mostrar-se morta i eixorca i que s’havia de treballar per a la seva recuperació històrica i artística. Pia venia acreditada com a escultora per haver rebut, entre altres distincions, el Diploma Nacional de França d’Escultura i ja tenia molta obra escampada arreu. Durant llargues dècades s’ha dedicat de ple a desgranar el seu discurs creatiu en peces elegants, intel·lectuals i depurades.

No ha estat fàcil, en un entorn eixut com el nostre. El treball d’un escultor comença amb la possessió del bloc en brut que ha de depurar. El marbre, l’alabastre, el metall, l’acer... són elements difícils pel seu cost, pel volum i per l’encert a l’hora d’escollir-los. Per altra part el domini de la matèria requereix un treball dur i constant i una idea precisa del que n’ha de resultar. Pia ha estat i és una treballadora incansable. No s’entendria d’altra manera la gran quantitat de obra que avui figura per Girona, i també en altres poblacions, tant en l’àmbit públic com el privat.

En unes converses que Josep Tarrés va mantenir amb Josep Pla a Llofriu, aquest va quedar impressionat de la imaginació del creador gironí. Va voler obsequiar-lo amb els quaranta-quatre volums de la seva Obra completa. Pia diu que quan van anar obrint els cartrons que guardaven els llibres, va tenir una forta impressió, que es traduiria en la seva escultura A Josep Pla en la plaça del seu nom a Girona. Han passat molts anys i aquell munt de llibres conserven avui l’elegància i l’originalitat que els fa distintius de qualsevol altre monument.

Però aquest no va ser més que un moment de la seva creativitat. S’ha prodigat i multiplicat en peces grans i petites, entre altres raons –suposem– perquè només una presència constant en el mercat artístic pot ajudar a sobreviure econòmicament. Estem en un país on no regalem res, i els escultors són ben mirats, però escassament retribuïts.

Al mateix temps Pia Crozet ha estat durant tants anys el bagul de Josep Tarrés. És conegut –en parlàvem diumenge passat– l’esperit il·lusionari curull d’idees d’aquell home. Pia el seguia, l’escoltava, li donava opinions fins a arribar a un no sempre fàcil consens. Sí, es van trobar i han fet camí junts durant més de mig segle. Temps esplèndids, i també temps dolorosos, però sense defallir ni un moment, ni l’una ni l’altre.

Ara li toca a Pia Crozet seguir sola. Acceptar la soledat és un procés difícil. Però la seva ferma voluntat i el temps que –si Déu vol– li queda al davant, encara ens ha de tornar a sorprendre amb l’originalitat de noves escultures i creacions.