Somriures en un túnel de Síria

Aquests somriures són els del nerviosisme. Ho escriu Mayte Carrasco sobre la foto de Twitter en la qual se la veu amb Roberto Fraile i Alessio Romenzi en un dels túnels que feia servir l’oposició d’Al-Assad a Síria . És una imatge preciosa perquè capta la intensitat del moment, la d’una alegria que mira a càmera però que amaga excitació i por; la pulsió per viure. Quan li truco és a Barajas, on ha anat a rebre els taüts africans de David Beriain i Roberto Fraile. Quan vaig saber de l’assassinat dels dos periodistes, vaig pensar en ella. La coneixia de la facultat fins que el 2008 la vaig veure per la televisió a la guerra de Geòrgia. M’explica la invisibilitat de la reportera de guerra per culpa de l’imaginari masculí hegemònic i que impulsa una xarxa de corresponsals dones . La maternitat marca la línia vermella? “Depèn de cada una, quan vaig anar a l’Iraq, el 2016, la meva filla tenia 1 any i em vaig sentir rara; la responsabilitat era molt diferent.” Ha jugat tots els números de la loteria, em diu, però va ser a Tombouctou quan es va adonar que havia perdut el respecte a la por. Ara, amb la seva productora The Big Story Films realitza documentals per a cadenes franceses i alemanyes. L’últim, sobre la violència sexual a Colòmbia. És com manté el compromís amb aquest ofici. Pertany a l’última generació que “va anar a la guerra”: “Saps com et sents quan veus per YouTube com tallen el cap a un company?” Divendres va enterrar el company amb el qual, somrients, plantaven cara a la por, la mateixa por que fa que ara el món sigui més perillós i que elimina, sense impunitat, els ulls que decideixen explicar-ho.