L’assignatura no assolida? Europa

Si no féssim quelcom prou bé, el primer i més important pas seria saber-ho. No els sembla? Molts hem ja patit –o gaudit– auditories de qualitat. Esdevé una mena d’examen de consciència, seriós i, a la vegada, respectuós: cerca l’objectivitat, evitant les animadversions o prejudicis. La qualitat permet evidenciar en quin grau un conjunt de característiques s’adapten als requeriments d’un producte, sistema o servei. Només s’accepta un màxim de defectes, prèviament pactat, i sempre amb l’afany d’esmenar-los. Durant un temps es va parlar d’inspeccions (per aturar el que fos defectuós abans que no fes mal a ningú) o del “control estadístic de processos” (per minimitzar la producció d’unitats defectuoses). Actualment, els projectes de “Qualitat i millora contínua”, que força centres públics mirem d’aplicar, cerquen l’optimització dels resultats educatius, corregint les maneres inadequades de treballar i afavorint la creativitat, la innovació i l’excel·lència. El que es persegueix és reduir les anomenades “no conformitats”, aquelles mancances, incompliments o desviacions respecte a un “bon treball”.

Penso que l’actual tractament d’Europa és una “no conformitat” del Departament d’Educació. Suspenem, com a societat educadora, amb un “no assolit” en aquest objectiu cívic de màxima rellevància. Sé bé que, en educació, tenim molts fronts oberts: estratègies digitals, inclusió, les competències comunicativa i social, els resultats acadèmics en àrees instrumentals, la formació en valors i la preparació integral per viure en un món en canvi accelerat. Tot i així, una formació equilibrada sobre els fonaments de la ciutadania europea i les seves implicacions no pot relegar-se al voluntarisme educatiu de certs centres o docents.

Suspenem en formació europea perquè, en acabar els estudis obligatoris, hi ha una inadmissible ignorància –ben palesa– sobre què significa ser europeu, com s’hi participa, en què es fonamenten els valors que ens protegeixen i condicionen. Si l’alumnat només sabés que les condicions del roaming venen d’allà o que hi ha un tribunal a on podem apel·lar si la cosa va fatal, en sabem ben poc. Molts podríem respondre fàcilment qui és el president dels Estats Units o la cancellera a Alemanya, però ¿qui governa a Europa? D’europeus, en som, però ¿què en sabem? ¿Ens ho estimem? ¿Què hi aportem, cadascú? El que els deia: assignatura “no assolida”.

El Consell català del Moviment Europeu (Ccmeur) ha promogut fa poc un webinar sobre “El paper de l’educació per generar una ciutadania europea compromesa” (28/4/21). S’han de mobilitzar recursos operatius específics, com es fa amb altres àrees, també rellevants. Penso que cal: a) implementar a l’ESO un currículum formatiu concret sobre Europa, la seva història, el funcionament i les institucions; b) indicar als centres educatius que se celebri el Dia d’Europa (9 de maig), festa oficial de la UE, de manera similar al que ja fem amb el Denip o la mateixa Diada de Sant Jordi, i c) garantir que cada estudiant consolidi, amb afecte, la identitat ciutadana i aquests valors: ser europeu o europea no substitueix allò que ens sentim –catalans o d’on siguem– sinó que ho enriqueix.

Les oficines Europe Direct, els programes Erasmus+ i eTwinning, i força altres propostes privades i públiques, ajuden a descobrir l’Europa del segle XXI. Però cal més, no n’hi ha prou. Una experiència que pot ser avaluada és el projecte guardonat en la darrera convocatòria de la Beca Girona Premi d’Europa. Amb el títol El llegat de Carlemany: joves formadors d’Europa, s’hi dissenya un pla pedagògic segons el qual els mateixos estudiants de cursos avançats expliquen amb eficàcia Europa als més joves, de primària o de l’inici de l’ESO. Joves il·lusionats que eduquen els seus coetanis.

Uns quants arbres no fan un bosc: cal una implicació coratjosa i decidida del departament, que podria aprofitar materials ja experimentats amb eficàcia. Les minses hores curriculars sobre Europa, que alguns docents expliquen a final de curs, si poden, fan fallida. A més de la geografia, l’economia, els viatges, etcètera, cal cohesionar-nos al voltant d’aquests valors cívics (llibertat, tolerància, pau) que tan bé s’expressen al Conveni de Drets Humans (Consell d’Europa, 1950) i a la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea (2000). Són clars i contundents. Si assolim de manera excel·lent aquesta “assignatura pendent” –sent, a la vegada, crítics i constructius amb la nostra Europa–, estic segur que podem fer festa, amb el cor i el cap, al voltant del 9 de maig cada any.