República digital

Un dels errors més greus que vam cometre els catalans a l’hora de crear la nova administració autonòmica catalana va ser fer una còpia mimètica de l’espanyola i, a més, fer-ho amb tots els seus defectes. Vist en perspectiva, cap polític ni cap partit tenia un model propi i modern pensat per anar-lo implementant. I és així que avui hom va a la hisenda espanyola o la catalana, per exemple, i fora de la decoració no nota cap diferència. El mateix passa amb els ajuntaments, consells comarcals i diputacions. La imatge d’unes oficines plenes de funcionaris i curulles de papers i ordinadors i files d’administrats fent cua amb formularis a la mà per fer una gestió, demostra l’anacronisme d’aquest sistema. Tothom sap que la burocràcia és un ròssec important per a l’economia i una pèrdua de temps descomunal, però també és una manifestació de poder i de control que el poder té sobre els administrats. Després de quaranta anys, amb voluntat política i havent prioritzat modernitzar-se, teníem temps per crear una administració molt més moderna i àgil i, aquesta sí, al servei dels administrats. Però hem engreixat un monstre i ara serà molt difícil dominar-lo, perquè tal com diu la dita l’administració es crea però mai es destrueix.

Sovint ens presenten retocs com grans avenços i quan hi aprofundeixes veus que són ben poca cosa. Aprofitant la pandèmia, els Mossos d’Esquadra, per exemple, han posat en marxa un sistema informàtic per demanar cita prèvia. L’avenç important hauria estat que aquest progrés informàtic fos per fer la gestió directament i no per demanar hora per anar a una comissaria a denunciar la pèrdua o el robament d’un document, o el que sigui. Aquest exemple el poden multiplicar per molts exemples de totes les administracions. He dit suara que aquest sistema d’administració arcaic i costós té un objectiu clar i és el control. Fer una administració tecnològicament molt més avançada implica l’apoderament dels administrats. És per això que el govern espanyol s’ha posat tan nerviós quan des de Brussel·les es vol fer allò que n’han dit una “República digital”. Han publicat decrets llei per intentar taponar qualsevol escletxa per on s’escapés el control. Un exemple que caldrà tenir molt en compte, perquè pot ser molt rellevant, és la creació del banc català 11Onze. Un banc digital que quedarà expressament fora del control de l’administració espanyola. Les iniciatives del Consell per la República, amb la identitat digital, també és un nou exemple. Primer va ser ridiculitzat per l’espanyolisme, però després van córrer a fer un decret intentant obligar que els servidors fossin en països on ells poguessin exercir un control.

Fa uns dies Marc Fortuño publicava en el seu blog l’exemple de com funciona una vertadera república digital: Estònia. Una nació que va recuperar la independència de l’URSS el 1991. Van heretar un país desfet, amb una indústria obsoleta, que els va sumir en una greu crisi econòmica en què fins i tot van haver de racionar els aliments. En aquell moment el PIB per càpita era menys de 2.000 dòlars. Podent fer un país nou, no van copiar res del que havien vist amb el comunisme i van aplicar unes polítiques liberals i d’ortodòxia pressupostària i des del 1996 fins al 2020 el seu PIB va créixer un 4,02% anual, fins a assolir el 2020 una renda per càpita de 20.700 dòlars. Espanya en el mateix període va créixer un 1,65%. Però a més de tenir un sistema fiscal molt simple amb un impost de renda únic per a tothom del 20%, va fer una gran aposta per les TIC i el 1997 el govern va posar en marxa el projecte d’e-governança i avui és l’únic país que té l’administració oberta les 24 hores del dia i set dies a la setmana on es poden fer el 99% de les gestions. I han calculat que aquest servei els estalvia 844 anys de temps de treball a l’any. Estònia té el rècord mundial d’empreses emergents per càpita.

Queda clar que un altre país, una altra economia i una altra administració, són possibles.