Les mans obertes

Fa poc, en un article a propòsit d’un concert de Maria del Mar Bonet i Borja Penalba, no vaig esmentar que havien cantat Podries, i m’ha quedat una recança. Els dos intèrprets han incorporat la versió que Juan Valderrama ha fet del poema de Joana Raspall (1913-2013). Podries, publicat el 1998 dins del llibre Com el plomissol. Poemes i faules, recorda que la vida pot ser molt diferent depèn del lloc on neixis. No és clar que tothom tingui present aquesta evidència. Per això el poema conclou: “Per tot això pensa/que importa tenir/les mans ben obertes/i ajudar qui ve/fugint de la guerra,/fugint del dolor/i de la pobresa./Si tu fossis nat/a la seva terra,/la tristesa d’ell/podria ser teva.”

No cal que remarqui l’actualitat del poema. De fet, malauradament, hauria sigut “actual” abans de ser escrit i ho continuarà essent. Almenys ho serà fins que es cregui que la llibertat hi pot ser sense igualtat entre els humans i, per tant, justícia social. Hi penso mentre hi ha qui invoca la llibertat des del “campi qui pugui” proclamant que governa en una “comunitat oberta” com si només anomenant aquells que ha “integrat” no deixés constància dels que exclou. Hi penso tenint present que ahir mateix vaig tornar a veure Europa 51, el film de Rossellini en què Ingrid Bergman interpreta una dona burgesa que, en crisi després de la mort del seu fill, “obre les seves mans” sentint odi per qui era quan no era sensible al dolor aliè. Tancada al final en un centre psiquiàtric, la dona afirma: “Només qui és completament lliure pot confondre’s amb tothom. Només qui no està lligat a res ho està a tots els éssers humans.”