Converses, cartrons i llibres

Una mare i un fill mantenen la següent conversa: Mare, quan jo sigui gran també hauré de recollir cartrons, com tots aquests homes? I per què hauries de recollir cartrons, fill? Doncs perquè tots els homes negres, com jo, els veig recollir cartrons pel carrer. La mare s’esparvera i diu al seu fill que no, no, de cap manera. A la vida pots recollir cartrons, treballar a un supermercat, ser infermer, advocat o tot el que tu vulguis. Més enllà d’això, la mare, que és llibretera, intenta buscar contes amb protagonistes negres per tal d’oferir-los al fill. Però en troba pocs; molts pocs. La majoria estan protagonitzats per nens blancs i quan hi apareix un nen negre és per tractar el tema del racisme sempre des del punt de vista del conflicte i de la discriminació. El racisme com a conflicte.

Aquesta conversa –en part real, en part ficcionada– és la que va tenir la llibretera Fe Fernández amb el seu fill Tami, ara fa poc temps. El nen volia llegir contes o novel·les que estiguessin protagonitzats per nens negres i la mare no trobava prous referents. La Fe, que té la llibreria L’Espolsada a les Franqueses del Vallès, on munta clubs de lectura, presentacions i tot tipus de saraus literaris sempre interessants, en va parlar amb l’editora de Babulinka Books, la Mar González, que es va mostrar sensible al fet. En paral·lel, l’escriptora Núria Parera havia escrit un conte infantil protagonitzat per un nen que era maquinista, que un bon dia el seu tren descarrilava i anava a parar a paratges nous. El llibre –que també l’havia d’editar Babulinka Books– ja estava escrit i en fase de buscar il·lustrador quan l’editora en va parlar amb l’autora i totes dues van coincidir que la història del maquinista era ideal per ser protagonitzada per un nen negre. És una història de superació, deien. La història d’un nen que s’empodera, que surt a descobrir el món.

D’aquesta convergència d’idees n’ha sorgit un llibre preciós que es diu Tami, el maquinista, amb text de Núria Parera i il·lustracions de Dani Torrent. El Tami viu aventures, es pregunta què hi ha més enllà de les vies platejades i un dia decideix sortir a descobrir-ho tot sol. No es tracta tan sols d’un llibre bonic, sinó que a més es tracta d’un llibre necessari. I és que en la literatura infantil i juvenil, tal com apunta la Fe, hi ha una manca absoluta de referents que tinguin a veure amb la diversitat ètnica. I això m’obliga a fer-me una pregunta: per què la ficció sovint va per darrere de la societat? Si el món es mou, canvia, es transforma… perquè la ficció ens continua mostrant realitats tan poc plurals, tan poc complexes, tan poc diverses? Diuen que la ficció és un mirall de la realitat. I jo em pregunto: els contes que llegeixen els nostres infants són un mirall de la realitat? De quina realitat? La realitat tan sols d’una majoria? I en aquest cas: de quina majoria? Evidentment, aquí tenim un greu problema. Un problema que afecta tots els nostres joves i infants. Pensem-hi…

En el món que jo voldria mare i fill tenen la conversa següent: Mare, quan jo sigui gran podré recollir cartrons? És clar, fill, podràs fer tot el que tu vulguis. Recollir cartrons, treballar a un supermercat, ser infermer, advocat… el que et vingui de gust. Mare i fill deixen enrere aquest homes i junts van a comprar un gelat. Més tard, tot fent un passeig, conversen sobre qualsevol tema que els ve al cap mentre degusten el poc que queda dels gelats de pistatxo. La mare li passa la mà per l’espatlla i li diu. Saps que t’estimo, oi, Tami? Va, anem cap a casa que avui tinc un conte per tu. Quan arriba el vespre busquen un moment d’intimitat i obren la primera pàgina d’un conte amb un protagonista que podria ser de qualsevol color. El nen es capbussa en les pàgines del llibre i riu, i plora, i s’emociona, i acompanya el protagonista per tota mena de paratges que el fan descobrir mons sorprenents. T’agrada aquest conte, Tami?, pregunta la mare. M’agrada moltíssim, mama. No apaguis el llum, sisplau. Què et sembla? En llegim dues pàgines més?